VISCA EL SISTEMA

El bumerang

Ara comproven, amb estupor i ràbia, com se'ls aplica a ells la mateixa recepta que als catalans

Que la dreta extrema i l'extrema dreta estiguin aplicant a la política espanyola els mateixos patrons que a la política catalana no és cap sorpresa, però hauria de dur a alguna conclusió interessant. Fa tres anys i en fa dos, i també l'any passat per aquest temps, quan s'estava celebrant a la sala segona del Suprem el judici de la vergonya pel Procés, molts vam intentar explicar a interlocutors espanyols (i catalans, i mallorquins) que la via de la repressió que s'havia adoptat contra els independentistes era extremadament perillosa per a la democràcia. Que actuar d'aquesta manera equival a desmuntar l'estat de dret i a deixar desvalguda tota aquella ciutadania que no sigui del gust del poder. I que el poder, a Espanya, l'ostenten sempre els mateixos, al marge de qui guanyi les eleccions.

Vam dir i repetir aquestes coses sense cap èxit, per descomptat. En el millor dels casos, els interlocutors escoltaven i acabaven responent que el que havien fet els líders independentistes era molt greu i que tots havíem de respondre davant la justícia, aparentment convençuts de viure en un país amb una justícia imparcial. Ara comproven, amb estupor i ràbia, com se'ls aplica a ells la mateixa recepta que als catalans: insults i difamacions duts fins al deliri i una allau de causes judicials també esperpèntiques però que uns tribunals ideològicament afins accepten i tiren endavant amb celeritat i entusiasme (l'advocada de l'Estat Rosa María Seoane es fa creus de la velocitat amb què es duen a terme les diligències contra el govern de Pedro Sánchez; alguns aquesta pel·lícula ja l'hem vista). Causa general, sí, contra aquells que consideraven estrambòtic i paranoic parlar de causa general quan es tractava de l'independentisme. La dreta extrema i l'extrema dreta estan disposades a guanyar a través dels mitjans de comunicació i dels tribunals allò que fa vuitanta anys van guanyar mobilitzant l'exèrcit (ara això no ho poden fer, però ho farien encantats).

El llenguatge bel·licista que de fa algunes setmanes circula més que mai entre les dretes espanyoles no és tan sols un farol, sinó un seguit de consignes carregades de contingut històric, que entre ells són plenament vigents, i que els encenen els ànims i els indiquen que ha arribat l'hora d'anar a totes. Més enllà de les gesticulacions de les esquerres espanyoles i del riure irònic dels independentistes per veure com el bumerang gira i colpeja els que abans es posaven de perfil davant de la repressió o directament hi col·laboraven (i es tranquil·litzaven a ells mateixos dient-se que havien fet més suau el 155), hi ha la certesa que aquestes dretes definitivament volen fer passar tots els demòcrates per la mateixa pedra, i ja em passaran l'expressió. Sí: socialistes i comuns són demòcrates; els independentistes també ho són. Ja sé que és il·lusori, però s'ha de demanar: que deixem d'agredir-nos entre nosaltres i ens fixem en qui tenim de debò al davant. I que els aturem entre tots, mentre es gestiona tan bé com sigui possible el desgavell causat per la pandèmia. No és poca feina.