Publicitat
Publicitat

VISCA EL SISTEMA

Amor homòleg

Com que l’obscenitat pot no tenir límits, sobretot si els busquem per avall, el portaveu parlamentari del PP, el sempre ínclit senyor Rafael Hernando, va definir ahir la signatura del pacte anticorrupció (he aconseguit escriure-ho sense riure) entre el PP i Ciutadans com “l’inici d’un gran amor”. I va afegir tot seguit: “Com va dir Bogart”. En realitat Humphrey Bogart no va dir mai tal cosa, si de cas la va pronunciar en la seva memorable actuació en el paper de Rick, el protagonista de Casablanca, i la frase no feia referència a cap gran amor, sinó a una bonica amistat, que no és el mateix. Però vagi vostè a parlar-li de matisos entre sentiments, i encara menys les diferències entre realitat i ficció, a algú que, com Hernando, està avesat a viure dins la simulació permanent i que quan convé sap comportar-se com un basilisc en zel. Com que, més contingut, el seu homòleg taronja, l’antany vehement tertulià Juan Carlos Girauta, es va limitar a indicar que, per part de la seva formació, no hi ha línies vermelles en la negociació oberta amb el PP, només ens queda augurar una feliç compenetració entre una dreta extrema i una extrema dreta que ja no poden ocultar més el seu amor i el proclamen rabiosament als quatre vents.

A nosaltres aquest amor impetuós i desbocat que ahir ens van anunciar els nuvis blaus i taronges també ens inspira alguna cita. Concretament, ens vénen a la memòria uns versos del gran poeta irlandès W.B. Yeats que fan: “L’amor ha posat la seva mansió/ en el lloc de l’excrement”. I si al final resulta que no hi ha investidura, cap problema, perquè la culpa serà dels socialistes. Pedro Sánchez es mostra cada dia més reticent a afegir-se a tanta alegria exaltada, però els feliços enamorats li diran que això li passa per estret i per no tenir sentit d’estat. Mentrestant, als dirigents del PP i de C’s se’ls han posat uns ullets que causen una sincera inquietud.

Riure, malgrat tot