27/07/2016

Anagnòrisi de Carles Puigdemont

2 min

L’anagnòrisi és un recurs molt habitual en les tragèdies gregues clàssiques. El terme es pot traduir com a revelació, descobriment o reconeixement, i consisteix en el moment de la trama en què el protagonista reconeix o descobreix, o se li revela, una informació que resulta fonamental per a la seva trajectòria i, en conseqüència, per al desenllaç de la història. Aquesta dada decisiva (un fet, un altre personatge) sovint havia estat oculta al protagonista fins al moment crucial en què la troba, però no per al públic, que sovint sí que la coneixia. Això (el fet que el públic conegués una informació que el protagonista ignorava) evidentment conferia tensió a la trama a ulls del públic, que contemplava com a dalt de l’escenari els fets transcorrien d’una manera molt diferent de com haurien transcorregut si el protagonista disposés de la informació de la qual ells disposaven. N’és un exemple l’escena del film Psicosi, d’Alfred Hitchcock, en què Janet Leigh li lloga a Anthony Perkins una habitació al motel Bates sense saber (però nosaltres sí que ho sabem) que ell és un psicòpata. L’anagnòrisi també es pot donar, per cert, en sentit invers, i aleshores som els espectadors o lectors els que assistim espaterrats a la revelació d’una informació que un personatge tenia ben guardada.

L’anagnòrisi, en definitiva, consisteix en la distribució dels trumfos que el dramaturg o el narrador es guarda a la màniga per tal de fer el seu relat més interessant i, com dèiem, més tens. Per això és un recurs també habitual en política, que sovint no deixa de ser un gènere d’intriga (o de terror). I sembla que un exemple majúscul d’anagnòrisi es va produir ahir al Parlament, amb la votació favorable a les conclusions de la comissió del procés constituent en l’últim plenari d’aquest curs, introduint-la com a punt extraordinari dins l’ordre del dia i desobeint la voluntat del veritable govern d’Espanya, altrament conegut com a Tribunal Constitucional.

Però que això succeiria era un fet conegut per tots els personatges de l’obra, incloent-hi els que des d’ahir s’esquincen les vestidures per aquesta votació. Per tant, la pregunta és: si el procés constituent també és un relat, i el govern que presideix Carles Puigdemont i la CUP en són els narradors (no narra qui vol, sinó qui té majoria parlamentària), ¿quina és la informació que es reserven aquests narradors per assegurar-se que aquesta història fa el gir decisiu i arriba al desenllaç que es busca? Perquè ens juguem un pèsol que aquesta informació en reserva deu existir, i possiblement té a veure amb la qüestió de confiança a què se sotmetrà Puigdemont el 28 de setembre. Ho ignorem, però de moment juga al seu favor la marmòria previsibilitat del govern de Mariano Rajoy, que només ha sabut reaccionar al que va succeir ahir al Parlament invocant, oh sorpresa, la intervenció del Tribunal Constitucional, el gran laminador. La política espanyola, quan es tracta de Catalunya, la porta fatal, l’anagnòrisi. Al contrari, hi manté un comportament tan reiteratiu i obtús que vénen ganes de proclamar la independència per pur avorriment.

stats