08/05/2015

Recorregut per un espai privilegiat i vulgaritzat

7 min
palma social

PalmaÉS CURIÓS quan algú t’ensenya a mirar allò que has vist moltes vegades. Per descomptat que he passejat centenars de vegades pel centre històric de Palma, i fins i tot em pensava, en una vanitat imperdonable, que estava en condicions de dir-ne alguna cosa. Una passejada de dues hores amb l’historiador Àngel Gené, que coneix Palma com si l’hagués construïda pedra a pedra, em lleva qualsevol pretensió i em fa descobrir una ciutat que havia vist sempre però que no havia mirat mai. L’alegria de la descoberta es barreja amb l’avergonyiment de la ignorància. Quantes i quantes vegades no devem ser capaços de fixar l’atenció en allò que tenim davant dels nassos?

Àngel Gené em fa veure Palma com si fos la primera vegada que la visités, i no li ho podré agrair mai prou. De fet, per motius personals que ara no vénen al cas, havia arribar a enfadar-me amb la ciutat, però després d’abocar-hi la mirada que en Gené em convida a fer-hi, només puc dir que ens trobem a la millor ciutat del món. Només que es tracta d’una ciutat tan modesta i que ha estat històricament tan mal governada que demana una mica d’esforç prendre consciència de la meravella que tenim al davant. I això que fem un recorregut relativament breu, però més que suficient per adonar-nos que ens trobem en un lloc privilegiat, per molt que els seus mandataris l’hagin vulgaritzat fins a la bajanada.

Àngel Gené no cerca la Palma més òbvia, sinó els intestins de la ciutat, que creixen i es desenvolupen a través de barris com sa Gerreria, sa Ferreria o es Jonquet, passant per espais com s’Hort del Rei, la catedral de la Seu o el Palau de l’Almudaina. Perquè ens entenguin els lectors de l’ARA que no coneguin prou bé la ciutat, o la coneguin poc, o la coneguin molt però malament, com jo mateix, ens movem en poca estona dels barris més intempestius de Palma als més il·lustres, de la delinqüència a l’abundància, de la ruïna a la bellesa. I a l’inrevés.

Amb Àngel Gené estem d’acord a afirmar que Palma és una ciutat que conté una ànima profundament italiana, comparable amb la que es pot detectar a Bolonya, Parma o Torí (ja no parlem de Roma, sempre fora de qualsevol valoració possible), i a l’altura de ciutats germanes dels Països Catalans com Gandia, València o Barcelona, no necessàriament per aquest ordre.

L’historiador m’ensenya a distingir els espais falsament porticats, com la plaça Major, dels carrers on els pòrtics han estat absurdament abolits, i que servien d’aixopluc a les botigues d’artesans i menestrals que durant segles, especialment entre el XVI i el XIX, oferien el seu ofici i la seva mercaderia als vianants i als passavolants.

Els palmesans podrien haver estat aproximadament italians, certament, però es varen haver de conformar a ser espanyols. No passa res, senzillament és el que tenim.

Però quan Àngel Gené et fa notar els despropòsits urbanístics que s’han comès al centre de la ciutat, les falsificacions, els maquillatges absurds i capriciosos, les operacions sense solta ni volta, les reformes que no han conduït a res més que a una conversió de la ciutat a l’horterada i a la bajanada, acumulades una època darrere una altra, arriba un moment que sents una mena d’irritació. Fins i tot es pot arribar a dir que t’emprenyes. Hi ha portes condemnades, palaus encegats, finestres gòtiques cancel·lades, portals desvirtuats, pòrtics que ja només s’intueixen, galeries que no queda més remei que imaginar-les, places reformades de la pitjor manera, carrers sencers que s’han desmuntat i tornat a muntar sense la més mínima noció de decòrum ni de respecte. Naturalment que les ciutats són éssers mutants, que canvien i tornen a canviar, però Palma fa tota la sensació d’haver estat durant segles un ésser particularment feble, que ha patit una vegada i una altra abusos de tota mena damunt la pell. Palma és bella, però no gràcies a qui l’ha comandada durant segles, sinó malgrat seu.

L’avi i el servei militar

Tornant a les referències italianes, Àngel Gené em posa al cas sobre Gustavo Giovannoni, arquitecte i enginyer romà (1873-1947) que va imposar el concepte de l’ sventramento. Un sventramento seria una operació urbanística que comporta la destrossa d’una zona urbana que se suposa que en comporta el millorament, però que només desemboca en l’especulació i un enlletgiment més que obvi. Palma ve a ser, segons em fa notar Àngel Gené, un model constant al llarg de la història de sventramento. Els carrers que recorrem contenien el Pes de l’Oli, el Pes de la Farina, la Quartera, la Quartereta. També un escorxador que ara es diu la plaça d’en Coll, però que tindria molt més sentit que es conegués com a plaça dels Carnissers: era on es degollaven i s’escorxaven els animals destinats al consum alimentari i domèstic. Es tractava d’un sistema comercial que d’alguna manera articulava la societat palmesana, i del qual, com de l’arquitectura i de l’urbanisme, queden només vestigis.

Mallorca s’organitza tradicionalment en dues grans unitats territorials: la primera i primordial és la que divideix Mallorca del que es coneix com a fora Mallorca, i que significa la resta del món, que no té cap importància. Pot haver-hi gent que visqui fora de l’illa, però pitjor per a ells. La segona unitat ja és interna, i es divideix entre Palma i el que no és Palma. Aquesta segona categoria es compon, nogensmenys, d’una cinquantena de municipis, alguns més grans i d’altres més petits, als quals hem donat el nom genèric de Part Forana. És a dir, que la composició ideal de Mallorca és aquesta: els que viuen a Palma i els que tenen la sort de no viure-hi, i els que viuen a l’illa i els que tenen la dissort de no ser-hi. A un home de Manacor li varen preguntar: “¿Vós no heu sortit mai de Mallorca?” I ell, ben tranquil, es va assenyalar el pit i va respondre: “Clar que sí, fins aquí”. Es referia als banys que havia pres a vorera de mar.

Un natural de la Part Forana no anava a Palma si no era estrictament necessari. Sense anar més lluny, el meu avi, nascut l’any 1913 a la vila de Santa Margalida, no va posar un peu a la capital fins que no es va trobar amb l’obligació de fer el servei militar. Va haver de fer-ho a bord d’un carro i una mula, perquè no hi havia una forma més ràpida ni eficaç de transport. Li varen posar un uniforme, li varen parlar en castellà i el varen deixar sincerament perplex. Fa anys que se’n va anar a millor vida, però recordo la descripció que feia de la Palma de la seva joventut, que era la dels anys de la República: “Sorties pixant des de baix, arribaves a dalt, i encara no havies acabat la pixarada”.

El meu avi podia tenir un punt escatològic, però òbviament volia dir que la Palma del seu temps, que no ens queda tan llunyana, era molt més petita del que ens podem imaginar. Encara no existia l’Eixample actual, ni la ciutat havia annexionat els barris i els pobles que han engreixat el seu terme municipal fins al punt que el coneixem ara, capaç d’hostatjar gairebé 400.000 habitants. Potser val la pena recordar que les Illes Balears són un país que compta amb una població que supera el milió de persones, i que més de la meitat es concentra actualment a Palma. Qui encara pensi en aquest modest arxipèlag en termes lil·liputencs, tal vegada faria bé de comparar-lo amb alguns estats europeus com Malta, Eslovènia, Suïssa, Finlàndia o Islàndia, dels quals no recordo que ningú faci acudits de mal gust com els que acostumem a sentir per aquests rodals.

Una ciutat inexplicablement bella

La Palma que el meu avi soldat ( malgré soi ) podia recórrer en el decurs d’una micció és més o menys la que Àngel Gené m’ajuda a conèixer i a reconèixer. Posseeix una bellesa innegable, que encara podria ser més impressionant si no se li hagués aplicat la dura disciplina de l’ sventramento. Els seus carrers, els seus casals i els seus patis, així com els seus convents i els seus palaus, conserven una memòria i una consciència històrica que els seus habitants han perdut fa molt de temps. L’olor del seu aire, en canvi, ple de la sal del mar que l’envolta, té la mateixa aroma del primer dia que va arribar-hi algun vaixell que potser era fenici.

Aquesta ciutat escollirà d’aquí uns dies el seu govern, i el més previsible és que, sigui quin sigui, sigui un govern mediocre, que haurà de seguir fingint que no veu catàstrofes urbanístiques tan aparatoses com el Palau de Congressos, que desfigura la façana marítima, cosa que ningú pot desmentir perquè és massa visible i sobretot perquè és un despropòsit unànime. Estem parlant de la mateixa ciutat que han retratat a les seves novel·les escriptors magnífics com Llorenç Villalonga, Albert Vigoleis Thelen o, més recentment, José Carlos Llop. Pels seus carrers hi han passat pintors, directors de cinema, escriptors, científics, actors i benefactors de tota mena del coneixement. Es nota el seu rastre, però no el seu efecte: seguesc les passes d’Àngel Gené i només puc dir que la meva sensació davant de Palma, com a bon natural de la Part Forana, no fa més que augmentar. És una ciutat inexplicablement bella, que podria ser-ho molt més encara si els mallorquins no haguéssim estat tan ases.

El poema definitiu sobre Palma

Àngel Gené, mentrestant, insisteix a mostrar-me una visió crítica de la ciutat sense esborrar de la seva cara el somriure que la il·lumina. La Seu i el Palau de l’Almudaina ens contemplen en acomiadar-nos. No gaire lluny hi ha l’església de la Sang, on hi ha qui diu que reposen les restes de Ramon Llull, que també té una estàtua que mira al mar davant d’una de les principals entrades de la ciutat. Hi ha un col·lapse de trànsit, com sempre; i qui sap quants somriures i quants drames es vessen dins els domicilis dels carrers que hem recorregut. Una de les cases que he vist, que no és res de l’altre món, és l’indret on va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que va escriure el poema definitiu sobre Palma i que es diu Auca, inclòs al llibre Imitació del foc. No es pot acabar de conèixer bé Palma sense haver llegit aquest poema.

Algun dia, d’una manera o altra, Palma serà una ciutat feliç, com el somriure que em dedica l’historiador Àngel Gené en acomiadar-se.

stats