"L'ofici d'escriure versos té que no és un ofici", escriu el poeta Enric Sòria en una de les múltiples peces memorables del seu últim llibre de versos, Arqueologia . Crec que té raó, i em dono el gust de citar-lo per afegir-hi que l'ofici d'escriure columnes d'opinió tampoc no n'és cap, d'ofici. És moltes coses: una obligació, una feina remunerada i una responsabilitat; però també una alegria i, per a un escriptor, un exercici del qual pot arribar a aprendre alguna cosa a propòsit de qüestions tan essencials com la concisió, la veracitat, la fiabilitat, l'humor o la necessitat de ser capaç de transmetre una certa visió del món. És un ofici però no és exactament un ofici, perquè l'escriptura d'una columna va indestriablement lligada a la vida de qui l'escriu i a la de la comunitat a la qual l'autor pertany. I la vida, com sabem de Montaigne ençà, és ondulant i, per tant, reticent a les pautes i a les normes.
He repetit en alguna ocasió que la millor definició que he trobat sobre el que és columna d'opinió és la que va donar l'escriptor madrileny César González Ruano, que al llarg de la seva vida va escriure més de deu mil articles i que, en conseqüència, havia d'arribar a alguna mena de conclusió sobre el gènere. Ruano va dir: "Una columna d'opinió és com una salsitxa: ha d'estar ben lligada per dalt i per baix, i pel mig s'hi posa el que es tingui a mà, a condició que hi doni gust". Hi podríem afegir el que ha afirmat el mestre Espinàs, degà indiscutible dels columnistes d'opinió catalans, en el sentit que, tant per tant, és més fàcil escriure un article d'opinió cada dia que fer-lo cada setmana o cada dues, perquè fent-lo cada dia la ment de l'autor ja adopta un estat d'alerta que li fa veure constantment la realitat en termes de possibles columnes. L'articulisme diari, o freqüent, no deixa de ser una mena de dietari en marxa, constantment exposat a la supervisió dels lectors, que són els que fan (feu) que tot plegat tingui algun sentit.
No, això del columnisme no és ben bé un ofici. Ofici és el que tenen els periodistes de la redacció, que, quan són d'excel·lent qualitat (com els de l'ARA i els de l'ARA Balears), tenen una feinada a trobar les paraules més idònies per explicar la realitat des d'un punt de vista concret -una línia editorial- sense faltar mai a la veritat ni a la intel·ligència del lector. Intenció, per descomptat; rigor, sempre; tendenciositat, mai. Que s'ho apliqui qui vulgui; l'ARA (tant a Catalunya com a les Balears) pot presumir d'estar complint aquests principis des del dia que va néixer, avui que a Catalunya compleix tres anys i que a les Balears ja en du mig. Els columnistes, mentrestant, som aquests fabricants d'embotits que cada dia els intentem servir, a vostès, productes frescos i, si pot ser, gustosos. El xarcuter que aquí els parla se sent honorat de despatxar la seva mercaderia en aquest taulell que li ofereix l'ARA cada dia des de fa tres anys, i feliç que vostès l'acceptin. Que sigui, si els caps i vostès ho volen, per tres anys més, o els que calguin.
