Una conseqüència grata, i no pas menor, de la votació d'ahir al Parlament és que com a mínim ja podem descansar d'especular sobre quin seria el comportament del PSC (Partit Sense Consol). Ara ja ho sabem, i va ser el previsible: el grup dels socialistes catalans va votar que no a la proposta de demanar al Congrés la competència per celebrar un referèndum. Doncs ja està: després de tant parlar-ne des de totes les tribunes, columnes i tertúlies imaginables, ja podem girar full i per avall que fa baixada (i mai més ben dit).

O no. Per desgràcia per al mateix PSC, sembla que aquesta formació no troba la manera de deixar de ser notícia molt més per les seves trifulgues internes que per la seva tasca d'oposició. Perquè ahir, com sap també tothom, tres dels seus diputats -Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura- van trencar la disciplina de vot i es van pronunciar a favor de la consulta. Encara no era l'hora de dinar i el portaveu Maurici Lucena ja declarava als mitjans que havia convocat els tres díscols al seu despatx per demanar-los ("cordialment", això sí) que renunciessin a les seves actes de diputats, perquè mantenir-ne la titularitat, segons Lucena, "és incompatible amb anar per lliure". Així doncs, tindrem serial socialista com a mínim per a uns quants dies més. Sobretot si als tres represaliats els agafés no tan sols per renunciar a les seves actes, sinó també per donar-se de baixa del partit, que tot és possible. Al cap i a la fi, qui va ser el primer president de la Generalitat pel PSC, Pasqual Maragall, ja va estripar fa temps el seu carnet de militant.

Veurem què passa, doncs. Ara, a banda de la seva tortuosa relació amb el PSOE, tot sembla indicar que el PSC està sent víctima de dos mals que la resta de partits farien bé d'observar, perquè els són comuns a tots. A saber: d'una banda, l'obstinació a basar les polítiques i les estratègies en mers càlculs electorals. I de l'altra, la persistència en el partidisme monolític: aquest horror que els produeix, com diu Lucena, que els seus propis membres i/o dirigents puguin arribar a gosar "anar per lliure". Anatema!

Justament són la casta de mals que fan que la ciutadania se senti cada dia més lluny de la dinàmica habitual dels partits polítics (allò que un altre socialista prominent, el president Montilla, va anomenar "desafecció"). Concretament, el tema de la llei electoral ja canta massa, i per no parlar del de les llistes obertes, que hi va directament lligat. I d'altra banda, apostar tota la teva actuació als auguris dels sondejos i altres amanides demoscòpiques, com tot fa pensar que estan fent Pere jo-sóc-un-líder Navarro i el seu entorn, només porta a situacions més o menys dantesques com la que ara mateix travessa el PSC. El primer que necessita qualsevol partit polític és que se l'entengui, i ara, també, que el personal el percebi honest i obert. I parlant de sondejos, últimament tots indiquen que el mapa electoral sorgit de la Transició ha saltat definitivament pels aires.