És curiós, però s’han acabat assemblant en diversos aspectes. Suárez, ja difunt, i Mas, encara viu i cuejant, tenen en comú, per exemple, que provenien de determinats orígens ideològics (Suárez del franquisme, Mas del pujolisme) que els feien dubtosos als ulls tant del seu electorat com de les forces socials que els podrien haver donat suport però que no ho han fet.

Fins i tot físicament tenen un aire, com de galants de pel·lícula antiga. Suárez fumava com un carreter, Mas va acabar convidant Zapatero a tabac per fumar plegats la pipa de la pau de l’Estatut, que, si em permeten el rodolí, va acabar en poc i brut. Ningú creia que Suárez fos capaç de liderar el que se’n va dir la Transició, molts dubtaven que Mas fos capaç de tirar endavant el que coneixem com a procés català. Al final l’un i l’altre han liderat una cosa i l’altra, i ho han fet al cost de cremar-s’hi les celles i les seves pròpies carreres polítiques.

Desitjo llarga vida i bona salut al president Mas, però em temo que, com va succeir amb Suárez, el dia que abandoni aquest món de misèria rebrà elogis insòlits, inclosos els d’alguns que ara li mostren una bel·ligerància insòlita. Tots dos, Mas i Suárez, Suárez i Mas, són personatges de centredreta que han fet un pas endavant que molta gent no esperava d’ells. Tenen en comú també haver tingut mandats breus i rocosos, que desemboquen en la xerrameca dels que se suposava que els havien de donar suport i resulta que per algun motiu varen decidir queno seria així.

El que ha passat amb el president Mas té un paral·lelisme amb un fenomen entomològic, i és el d’un cert tipus d’aranyes que són devorades per les seves pròpies cries tan aviat com neixen, ni que sigui al preu de quedar desemparades. La CUP, o la part de la CUP que fins ara manava, tenia l’obsessió de carregar-se la figura d’Artur Mas. Bé, al final ho han aconseguit, però pel camí s’han carregat també el seu propi partit, fins al punt que el senyor Antonio Baños s’ha estimat més no ser-hi per no veure-ho. La CUP s’ha entestat a combatre el nom concret de Mas fins al punt d’acceptar que dos dels seus diputats s’integrin en la dinàmica parlamentària de la formació que va crear el mateix Mas, i que no és altra, ves per on, que JxSí.

En resum, que entre tots (no només la CUP, sinó també CDC, JxSí i Esquerra) han fet d’Artur Mas tot un Suárez. L’un va pilotar la Transició espanyola, l’altre ha comandat el procés català, i tots dos quedaran per a la historia com a figures honorablement cremades. Amb diferències, això sí. Suárez, després de la seva retirada, va donar pas al felipisme i va ser fet duc pel rei d’Espanya i relegat a un paper decoratiu; Mas en canvi fa el seu pas al costat sota les intemperàncies de l’unionisme i de l’extrema dreta espanyols, i deixant un successor, el ja president Carles Puigdemont, queno deixa de ser allò que se’n diuque semblava una cosa i va resultar ser la mateixa. Tot sigui a fi de bé, però torno a dir que ens hem fet un Suárez i que, com deia el poeta Pere Quart, gairebé segur que no viurem units, però probablement sí que morirem reunits.