09/12/2010

Passió i martiri de Sant Assange

2 min

L'aspirant Julian Assange ha iniciat el camí del suplici, condició no necessària però sí aconsellable per accedir a la canonització. Cada vegada que algun mitjà repeteix la història de l'acusació per delictes sexuals que pesa sobre el cap visible de Wikileaks, sona més i més falsària i difícil d'empassar. Per diverses raons. La primera és que resulta francament inversemblant que el líder d'un moviment d'aquesta envergadura, que demostra meticulositat i afany de control en cada passa que fa, no sigui capaç de dominar les seves pulsions més primàries i vagi pel món agredint senyores. La segona és que, d'acord amb la llei sueca, que és el país que reclama Assange com a suposat autor d'aquests delictes, no usar el condó pot considerar-se un abús sexual si la dona ho denuncia (no hem aclarit què passa si la denúncia la fa un home), de manera que com a mínim ens falta saber en quins fets es basen les acusacions. I la tercera és que, si realment volen destruir la reputació i la credibilitat d'Assange, podien haver-s'hi esforçat una mica més i carregar-li un mort menys barroer: la veritat és que, a les pel·lícules, els sinistres defensors del poder establert semblen més convincents a l'hora de teixir letals teranyines per capturar-hi els seus enemics.

Assange, per la seva banda, fa tot l'efecte de ser una casta de personatge que també fa molta por: aquell que és capaç de sacrificar-ho tot per una idea. Sant Wikileaks assumirà la seva dissort agombolat per la mateixa força que consolava els màrtirs cristians mentre rebien tortura: la fe. Entre els múltiples efectes que està tenint la crisi s'hi ha de comptar la recuperació de valors que l'era de les targetes de crèdit havia fet caure en desús, i un d'ells és la fe. A Julian Assange no se li apareix la Verge Maria ni li surten estigmes als palmells, però dorm de dia, fa vida de nit i menja sempre sol (no m'estranya, amb aquests horaris): igual que els vampirs, que mai no fan sobretaula. Reuneix, doncs, totes les condicions per convertir-se en un sant laic i -no cal dir-ho- global, que tindrà legions d'acòlits i un estol considerable de summes sacerdots: de moment, per al paper de pontífex de la nova Wikifè ja s'ha postulat l'inevitable cineasta Ken Loach, i si Assange es descuida, aviat la seva pàl·lida efígie apareixerà retratada al costat de l'actor Willy Toledo, que aprofitarà l'avinentesa per exigir l'autodeterminació del poble sahraui.

Mentre el seu editor inicia la seva passió judicial, que constarà de tants passos com ordres d'extradició, Wikileaks continua publicant informacions prohibides a través dels diaris amb què té pactada l'exclusiva (seria força interessant conèixer la naturalesa de la relació entre aquests rotatius i l'organització d'Assange). Com ja s'ha fet notar pertot arreu, el contingut de la majoria dels cables de Wikileaks és irrellevant. Per què, doncs, se'ls considera tan transcendent? Perquè els governs afectats, en la seva idiòcia, realment s'imaginen que ho són.

stats