Les Balears, com a exemple (no tan llunyà)

A l'estiu, tot dirigent de l'estat espanyol se'n recorda que les Balears existeixen. No rima, però els asseguro que l'associació mental funciona. Les Balears no compten políticament, per la senzilla raó que, al Congrés de Diputats, hi envien vuit tristos diputats que no compten per a res. De vegades, els diputats que expel·leixen les Balears són igualitaris (4+4). Altres vegades, han estat desequilibrats (5+3). Fos com fos, la suma ha estat favorable al PP. Alguns votants (de dretes i d'esquerres) de Catalunya es pregunten com ha estat possible això, i com els mallorquins hem arribat fins a aquest punt d'ignomínia política. Deixin que, en quatre ratlles, els en faci cinc cèntims.

El model polític i financer de les Balears ha estat, durant dècades, el del caciquisme. Això val per a l'hegemonia del PP al País Valencià i a les Balears, però també per a l'hegemonia de CiU i del PSC arreu de Catalunya. Són partits que han anat units a un model d'èxit fixat en l'especulació, la corrupció i la mala bava ficada dins les administracions locals. És el 3%, el 4%, o tot això que els partits espanyolistes són tan feliços de denunciar, sempre que no els pertoqui a ells (per exemple, quan Albert Rivera, de Ciutadans, diu que el cas Palau és la versió catalana del cas Bárcenas, mentre es mor de ganes que li toqui el torn de tocar cuixa). El finançament il·legal, o com a mínim irregular, dels partits polítics és un fenomen hispànic, que tots els súbdits del Regne d'Espanya podem carregar a la nostra innocència.

Però vostè es pregunta per les Balears: com és que a les Illes han guanyat sempre partits espanyolistes (que ara s'usa de dir-ne unionistes )? Bé, per cap motiu en particular: possiblement, perquè el separatisme no ha donat mai una fórmula alternativa de govern que fos digna de ser tinguda en compte. A Mallorca (com a Menorca, com a Eivissa, com a Formentera), no és que l'independentisme sigui exactament mal vist, sinó que es veu com una cosa tristament marciana. I més, quan s'explica com una possibilitat plantejada com una minoria amenaçada de mort. No hi ha futur, sinó únicament defensa d'unes posicions. Però quin és el plantejament vital per a la societat illenca?

No n'hi ha, això és tot. Als catalans sobiranistes no els interessa anar de bracet dels sobiranistes balears ni valencians, perquè els comporta ficar-se en un sarau que no tenen previst. Amb el seu propi en tenen prou i massa. Mentrestant, als ciutadans de les Balears els pertoca de suportar no-visites com les que han dut a terme el ministre Soria (el clon d'Aznar) o el president Rajoy (el clon mal fet) en els últims tres dies. Vénen a riure-se'n, amb el beneplàcit de les màximes autoritats de l'arxipèlag.

I aleshores sorgeix la pregunta de sempre: per arribar fins a aquest punt calia un estat de les autonomies? O n'hi hauria hagut prou amb un govern federal, dividit en quatre o cinc cantons? El que voti a favor de la segona opció, que respongui si hauria estat independentista fa tot just deu anys.