PANDÈMIA
Misc 21/03/2020

Banderes i menjar per a mascotes: un confinament de poble

Llucmajor va rebre el virus entre el somriure i l’ensurt, entre la broma i l’angoixa

i
Sebastià Alzamora
4 min
Banderes i menjar per a mascotes: un confinament de poble

LlucmajorEl dissabte 14 de març al matí, Llucmajor estava a l’espera de conèixer el decret d’estat d’alarma anunciat el dia anterior per Pedro Sánchez, i immers dins la febre dels assalts a supermercats. (Nota per als externs: Llucmajor, a més de ser el lloc de residència d’aquest cronista, és un poble del Migjorn de Mallorca d’uns deu mil habitants, tot i que la població arriba a quasi trenta-set mil amb el nucli costaner de s’Arenal i les nombroses urbanitzacions de l’extens terme municipal). Al poble s’hi fa usualment una agradable vida de províncies (a condició de no entrar al bar Colón i demanar-hi un tallat).

Es vivia, per dir-ho així, entre el somriure i l’ensurt, entre la broma i l’angoixa. D’una banda, els comentaris humorístics sobre l’obsessió d’una part de la ciutadania per emmagatzemar aliments i -sobretot- la màxima quantitat de paper higiènic possible. De l’altra, la incertesa sobre el futur immediat: molts estan fent els darrers moviments abans d’iniciar el confinament. L’Ajuntament ha publicat un ban que circula per cafeteries, bars i establiments oberts al públic en què es demana a la ciutadania que es reclogui fins a nova ordre. El divendres 13 ja s’havien tancat les instal·lacions esportives i d’oci, així com els clubs de la tercera edat. Jo havia rebut al mòbil dos missatges significatius. Un d’uns amics italians (sards, però viuen a Roma) amb un advertiment contundent: “ Leggiamo con preoccupazione e incredulità che la vita in Catalogna procede come se niente fosse, cio è che si può andare in ristorante e le scole sono aperte ”. On diu “ Catalogna ” també podia dir “ Baleari ”. Acabava així: “ Un intero paese chiuso in casa. È l’unico modo per contenere il virus. Ci ha messo molto a capire. NON USCIRE, Sebastià ”. L’altre missatge era d’un amic mallorquí, no llucmajorer. Una d’aquestes persones de qui no esperes que et digui el que em deia amb dues paraules tan clares com colpidores: “Tenc por”.

Tots teníem i tenim por encara

Tots teníem por fa una setmana, aquesta és la veritat llisa i pelada, i tots en tenim encara. Per això si no ens podem trobar ni veure’ns ni abraçar-nos ni res, és d’agrair l’existència de les xarxes socials. Ens permeten fer-nos costat, preguntar-nos com va, compartir poemes o cançons o el que sigui, i riure sempre que sigui possible. La por, ben mirada, sempre té un costat que fa riure.

Aquell dematí del dissabte 14 jo també vaig fer unes darreres gestions abans de tancar-me, entre les quals comprar menjar per a les dues moixes de casa, una d’elles prenyada. La sorpresa la vaig trobar al Mercadona (el menjar sec, les meves moixes el volen de la marca Compy, que ve a ser l’Hacendado dels animals). El personal no tan sols havia fet net de paper higiènic, conserves, llet i pasta: també havien saquejat per complet el passadís del menjar per a mascotes, no sé quants de metres (molts) de lineals dedicats al pinso, galetes i llepolies per a gossos i gats, o cans i moixos. Per arrambar, havien arrambat fins i tot amb el menjar per a canaris i pericos, i havien quedat existències només de pinso per a tortugues, que es veu que té menys demanda. Algú em va explicar que havia vist persones que s’enduien fins a quatre sacs de menjar sec per a cans, 20 kg cada sac. La pregunta que s’imposa és la mateixa que amb el paper higiènic: per a què ho volen, tot això? ¿Se la mengen els amos de les mascotes, aquesta acumulació de pinso?

L’endemà diumenge, en aixecar-me, vaig descobrir que la gata prenyada havia entrat al rebost, no per saquejar-lo com faria un humà amb un supermercat, sinó per parir-hi cinc bells i ufanosos moixets, que no cal dir que s’han convertit en una formidable companyia en uns dies com aquests. El feliç succés era inoportú per les circumstàncies però també benvingut, perquè obligava a somriure en un dia més aviat inquietant. Un silenci gràvid s’havia apoderat del poble, amb l’única excepció de la plaça, on hi havia mercat de fruites i verdures (inicialment, el divendres s’havien prohibit els mercats d’aquest tipus). La plaça de la vila es diu oficialment plaça Espanya, tot i que els llucmajorers l’anomenam, simplement, plaça: vaig a plaça, he trobat en Tal a plaça, etc. Després de dinar i a l’horabaixa, el silenci s’havia ensenyorit definitivament del poble. Carrers i places (també la d’Espanya) havien quedat deserts, i hi ressonaven les passes dels pocs que encara hi pul·lulaven. L’aspecte del poble quan es fa fosc és fantasmal. De dia, amb la llum del sol (tot i que la major part de dies han estat ennigulats), els carrers desprenen la imatge mental que tenim tots d’un poble en temps de guerra. Fins i tot el dimecres 18, que torna a haver-hi mercat de fruita i verdura, la distància de seguretat i la necessitat d’ordenar-se en cues fa que les compres agafin un aire lent i taciturn, nostàlgic dels temps de la mobilitat sense restriccions.

El mateix dimecres, però, hi ha una novetat interessant: en un pis de plaça, pròxim a la porta de l’Ajuntament, algú ha penjat al balcó una enorme bandera espanyola. Abans del confinament no hi era, segur. Es veu que hi ha gent que, quan se sent amenaçada, sigui pels catalans fa uns anys o pel coronavirus ara, penja aquesta bandera al balcó i ja se sent més protegida. Segons com es miri, deu ser una sort tranquil·litzar-se d’una manera tan senzilla. Deu ser, també, el mateix tipus de lògica que et duu a acaparar rotllos de paper de vàter i sacs de menjar per a mascotes. Els que no seguim aquest tipus de lògica, continuarem confinats a Llucmajor sense banderes, però amb esperança. Trobant motius per somriure a pesar de la por.

stats