D’uns estius cap aquí llegim, escoltam o veiem notícies sobre persones que protesten aïradament perquè van a la platja i troben posidònia a la vorera. Aquesta setmana, grups de banyistes manifestaven la seva decepció –i la seva ira– perquè havien tingut aquest disgust a sa Ràpita i altres platges campaneres o santanyineres. Munts de posidònia els impedien estendre les seves tovalloles exactament al lloc on els sortia dels bemolls de fer-ho: com és possible que les autoritats no impedeixin aquesta calamitat? És una vergonya!, s’exclamaven. Com volem que vinguin turistes, si tenim les platges d’aquesta manera! Etcètera.
Anar a vorera de mar i queixar-se de trobar-hi posidònia –“alga”, com en solíem dir un temps, sense més precisió– equival a anar a la muntanya i indignar-se perquè el camí fa pujada. O anar al camp i lamentar-se que està tot ple d’arbres, i fins i tot d’insectes que tenen la insolència de volar a prop nostre, i qui sap si de picar-nos. “Jo no sé per què ha de fer vent; si fos per mi, el llevaria”, vaig escoltar aquest mateix hivern de boca d’una dona adulta i en aparent plenitud de facultats físiques i mentals. Ens sap greu informar els banyistes queixosos que allò que els disgusta en realitat no és la posidònia, sinó la platja. El millor que poden fer és cercar un centre comercial amb molts de locals amb l’aire condicionat al màxim i regar-se de tant en tant amb botelles d’aigua mineral. O de begudes isotòniques, com prefereixin.
Els enemics de la posidònia són germans bessons d’aquests altres usuaris de la mar que posen el crit al cel perquè no poden aparcar el cotxe dins el pinar, o directament damunt l’arena, sinó que es veuen obligats a aparcar-lo i haver de caminar un tros per arribar a l’aigua. Són també cosins germans dels urbanites que van a passar uns dies de vacances a un poble i pateixen ataquets de nirvis amb el so de les campanes dels campanars, amb els cans que lladren o amb els pagesos que passen amb el tractor quan ells fan la seva santa horeta. Protestes estúpides que es veuen sovint amplificades per uns mitjans de comunicació consternats per la possibilitat que la posidònia pugui molestar un sol turista, tragèdia que ens faria tornar sense remei a circular amb carro i somera. Curiosament aquests banyistes tan picosos no solen dir res de les motos aquàtiques ni de les embarcacions que es passen per la quilla totes les distàncies mínimes establertes per a la navegació i el fondeig. Dins el seu ordre de les coses, allò normal és que la posidònia sigui sacrificada als banyistes, i que els banyistes siguin esquarterats per les llanxes. Qüestió de jerarquies.
La posidònia és un element imprescindible perquè neteja el mar, la qual cosa permet que el mar produeixi oxigen, la qual cosa permet que aquest oxigen arribi als cervellets dels banyistes, la qual cosa permet que els banyistes puguin respirar i dir tantes bajanades com vulguin. Paradoxes de la vida, sense la posidònia ells no es podrien queixar de la posidònia. La civilització comença per un mínim –només un mínim– de respecte a la natura, no per complaure els ecologistes, sinó perquè la natura és el lloc dins el qual i del qual vivim. I no hi vivim tots solets, sinó envoltats d’altres éssers, que poden ser vegetals, animals, humans o banyistes que es queixen. Estendre la p**a tovallola a la platja, per altra banda, no forma part de la Declaració Universal dels Drets Humans. I finalment, la premsa que alimenta aquest tipus d’actituds betzoles i consentides, fent-se’n ressò, hauria de ser severament sancionada cada vegada que emet o publica una notícia d’aquesta casta, només per obtenir un clic o una micronèsima d’audiència.
