La intervenció que va fer ahir Alícia Sánchez-Camacho a la convenció del PP va ser tan depriment que fa una mandra infinita comentar-la. Però suposo que no queda altre remei, com tampoc no queda més remei que desembussar la pica de la cuina, agradi o no agradi.

"El PP és un partit que ha sofert molt", va escaïnar la líder del PP català, seguint aquesta línia de discurs que pretén presentar els membres del principal partit d'Espanya com a víctimes de mil sevícies, i, per la mateixa regla de tres, la llengua castellana com a víctima també d'una persecució immisericorde a qualsevol lloc on es parli un altre idioma. Va apuntalar aquesta afirmació amb una constatació: "I ara veig Mari Paz Blanco", en referència a la germana de Miguel Ángel Blanco, aquell regidor basc del PP que va ser assassinat per ETA i al qual el PP ha tret tot el rendiment imaginable, a expenses de les mínimes cotes de decència. Preparat el terreny, Camacho es va desbocar: "Ara també patim a Catalunya", va amollar, establint una vegada més el delirant paral·lelisme entre el sobiranisme català i el terrorisme etarra.

Tot el que no és el PP, és ETA: així es podria resumir la doctrina del partit de Rajoy pel que fa a la diversitat lingüística, cultural i nacional d'Espanya. Dit d'una altra manera, tots els posicionaments que no segueixin punt per punt els objectius uniformitzadors i culturicides del PP, són sospitosos de ser relacionats amb la tragèdia que va significar l'existència de la banda armada. Aquesta comparació odiosa s'ha convertit en un automatisme de la retòrica dels dirigents més destacats del PP, i hi acudeixen una vegada i una altra, sense descans ni propòsit d'esmena. Ben al contrari, deuen trobar que els va bé, i a cada ocasió que en tenen, apugen el volum de la cridòria.

La comparació, tanmateix, és inoportuna i és repugnant. Inoportuna, perquè el PP, com dèiem, és -de moment- el partit més fort i més important de l'estat espanyol, que ha guanyat democràticament un munt d'eleccions generals, autonòmiques i municipals, cosa que fa que presentar-lo com un col·lectiu de víctimes o de persones perseguides resulti, com a mínim, ridícul o grotesc. I repugnant, perquè ETA és una banda terrorista pràcticament desarticulada que faria riure si no fos que posa els pèls de punta el seu llegat de nou-cents morts, entre els quals figuren, tristament, tant gent del PP com de qualsevol altra filiació partidista, incloent-hi un munt de ciutadans anònims (com els d'Hipercor) que no representaven cap mena d'opció política: passaven per allà, i punt. El que resulta trist i miserable és que el PP, per boca de gent com Sánchez-Camacho, vulgui allargar artificialment l'existència d'ETA a força d'invocar-ne el fantasma, només per criminalitzar els seus adversaris polítics. Camacho és una dirigent política suposadament adulta, madura i amb una bona formació acadèmica: ella deu saber si pot dormir tranquil·la després de comparar el sobiranisme català amb el terrorisme. Jo no podria.