Casado: míting cara al sol

Hi havia, segons l'organització, mil cadires disposades per al míting de Pablo Casado a Dalt Murada, a l'entreforc entre el carrer del pintor Pere Quetglas Xam i el carrer del Bastió d'en Berard. Han estat totes ocupades pel públic i, a més, ha quedat bastanta gent dreta, de manera que podem dir, sense mirar molt prim, que Casado ha mitinejat davant d'un miler i mig de persones a Palma. Sofertes, això sí, perquè l'acte ha començat amb vint minuts de retard i sobretot perquè l'orientació de les cadires i de l'escenari (que s'havia disposat perquè l'estampa imponent de la Seu quedàs a l'esquena del líder) feia que el sol d'horabaixa caigués de ple damunt els ulls d'una bona part de la concurrència, que podien presumir de trobar-se, així, literalment cara al sol.

L'espera i l'enlluernament no han desanimat, per descomptat, un públic que acudeix entusiasmat per endavant, com sol succeir amb el públic de tots els mítings. A l'arribada hi havia un estol de joves, cal suposar que de les Noves Generacions del partit, que donaven una bandereta espanyola a cadascú, empeltada gràficament amb el logo del PP, i amb aquest fetitxe a les mans ja se'ls veia a tots més gojosos que un ca amb un os. Alguns també havien duit de casa la bandera amb la franja morada i el castell, que segons ells és “la mallorquina” o la que va ser del Regne de Mallorca: no és cert, però tant li fa. En tot cas, tal vegada els 'peperos' ja no puguin presumir de la capacitat de convocatòria d'altres temps més venturosos, però no se'ls pot discutir la transversalitat dels seus adeptes: hi ha joves i grans, dones i homes, i fins i tot gent que parla en castellà i d'altres que s'expressen en català (perdó, en mallorquí). Hi predominen, això sí, aquest tipus d'home i de dona que són inequívocament del PP, i que es caracteritzen per fer la impressió d'haver-se posat un excés de laca. Hi destaquen també un grupet de funcionaris de presons amb unes camisetes negres que duen l'eslògan “Prisiones, tu abandono me puede matar”. Reclamen l'equiparació salarial amb la policia.

Casado, per fi, compareix caminant des de la plaça Llorenç Villalonga amb el carrer de la Calatrava, un punt proper al piset escassament legal de José Ramón Bauzá, antany tan estimat per tota aquesta gent i ara menyspreat com si fos la pesta cernuda. El líder arriba escortat per bona part de la plana major baleàrica: Marga Prohens, Miquel Ramis, Maria Salom, Llorenç Galmés... i també, clar, Biel Company, que com veurem és qui fa el paper més còmic (involuntàriament còmic, que és el pitjor) de la funció. Alguns i algunes duen una espècie de guardapits amb unes lletres a l'esquena que diuen “Pablo presidente”, i un es pregunta si les han pagades conjuntament amb Podem, perquè, amb aquest lema, tant serveixen per a Casado com per a Iglesias. Enmig dels sospirs i les manifestacions d'alegria dels assistents, finalment s'obre el teló i apareix Marga Prohens, que en un discurs de deu minuts només diu en català (perdó, en mallorquí) “és complicat presentar en Biel Company”. Elogia el president de Balears afirmant que ella no dubtaria “a confiarle lo que más quiero: las llaves de mi casa y el cuidado de mi hijo”. Per al president estatal, i candidat a la presidència del govern d'Espanya, li falten paraules per exaltar-lo com voldria. En destaca el fet que la seva trajectòria començàs de manera humil i esforçada a les Noves Generacions, un lloc on, com és sabut, la gent sua de bon de veres. Repartint banderetes, sense anar més lluny.

Com a orador Casado té moltes limitacions, per dir-ho suaument. I per això li convé un teloner com Biel Company, d'una incapacitat tan categòrica que fa que el seu amo (la manera en què se li dirigeix és, en tot moment, d'un servilisme que fa passar pena) sembli mínimament correcte. En els deu minuts que també consumeix, Company només diu en català (perdó, en mallorquí) “sa nostra llengo” (per denunciar que els pèrfids socialistes l'han feta servir per confrontar la població) i “mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs 'de España”, per expressar la feliç espanyolitat de tots els balears que són així com toca. Explica que el Govern de Francina Armengol “ha reobert

les ferides de la Guerra Civil” i que ha deixat un rastre calamitós de persecucions, prohibicions, imposicions, polítiques antiturístiques, destrucció de la classe empresarial i odi, molt d'odi entre les persones. Tot i així, el panorama no és tan catastròfic com a Catalunya, on “els pares no poden parlar amb els fills i els germans no parlen amb els seus germans”, i això que abans era “una comunitat autònoma meravellosa” (seria hora que els 'peperos' abandonassin aquest cantussol, perquè a Catalunya l'han detestada sempre). Amb un accent proper al d'Agustín el Casta, va deixant perles cultivades del seu estil personal i intransferible: “A Pedro Sánchez [que feia el seu míting al Palau de Congressos] le ha dado un ataque de cuernos; donde ven una familia intentan acabar con ella [amb referència als socialistes i a MÉS] o hay que llenar las urnas con papeletas azules [no existeixen, són blanques per al Congrés o de color sèpia per al Senat]. Company, a la fi, s'acomiada gloriosament amb un “muchos años y a por ellos” que mereixeria ser el títol d'una antologia de despropòsits.

Casado comença felicitant un tal Toni per haver estat pare d'una nina tot just el dia abans, i sobretot pel fet que “la jefa ta dejao venir”, amb referència a la dona de l'interessat. Afegeix que a Company “se le está poniendo cara de president” i que Mateu Isern és “un peazo de alcalde”, i que entre ells, “la Marga y el Sebas”, poden garantir les pensions dels ciutadans de Balears. “El Sebas” és en Sebastià Sagreras, batle de Campos, conegut al seu poble amb el malnom familiar de Peixet. Pot donar gràcies, per tant, que el querido Pablo, com l'ha anomenat Prohens, no l'hagi batiat com a Pescadito.

Casado es mostra satisfet d'ell mateix com sempre, tot i que en diversos moments fa l'efecte de xerrar amb el pilot automàtic, com si acusàs el cansament de la campanya. Repeteix obsessivament que Pedro Sánchez és un covard perquè no vol debatre cara a cara amb ell, i també que és un vividor que no baixa mai del Falcon, l'avió presidencial. Li agraden tant els privilegis que afirma que voldria instal·lar-se a Marivent en lloc de la família reial, tot i que afirma que aquest estiu serà ell, com a president del govern, qui vingui a despatxar amb Felip VI durant les seves reials vacances. Especula que Pedro Sánchez “habrá comío sobrasada”, i se li escapa que vol tenir un cara a cara amb ell “aunque sea aquí, en Palma”. L'acusa repetidament de ser còmplice de “batasunos, independentistas y comunistas” i li retreu la seva suposada submissió al president de la Generalitat, Quim Torra.

Fa una aclucada d'ull a Juan José Cortés, que va dir que Sánchez s'asseu amb assassins, violadors i pederastes, fent una defensa de la presó permanent revisable. Blanqueja el pacte amb Vox explicant que Juanma Moreno està “aixecant les catifes” de la corrupció socialista a la Junta d'Andalusia.

En resum, un repàs per un repertori ja rutinari. Quan obté l'ovació unànime del públic és quan exclama que no pot ser que metges, infermers i zeladors estiguin fugint de Balears “porque les piden el catalán”, i quan crida que ell i el PP impediran que les Balears siguin mai “un apéndice de los Países Catalans”, a la qual cosa contraposa el privilegi de ser part del país “més meravellós del món”, que és Espanya.

Tranquil·litzat per aquestes proclames (ja tenia por de veure'm convertit en un apèndix de Sant Joan de Vilatorrada), començ a abandonar l'indret, no sense fer un descobriment inesperat: el del poder laxant dels discursos de Pablo Casado. En passar pel costat de dos assistents al míting –homes d'una cinquantena d'anys, cadascun amb la seva bandereta–, sent que un diu:

—Tío, voy al bar.

—¿Ahora? –pregunta l'altre.

—Es que me estoy cagando, tío.