Catalá a l’atac (fent figa)

El ministre de Justícia espanyol, Rafael Català, reprovat pel Congrés i conegut també per les seves befes sobre els ferits de l’1-O, va acabar la setmana passada fent un ridícul colossal. Davant de la vergonyosa decisió del jutge Llarena de retirar l’euroordre de detenció contra el president Puigdemont i els consellers a l’exili abans que no fos tombada per la justícia belga, i davant també de l’èxit certament històric de la manifestació catalana de dijous passat a Brussel·les, no se li va acudir res més que fer una demanda estrafolària: reformar el reglament de l’ordre europea de detenció, segons ell sense que aquesta petició tingués res a veure amb el cas Puigdemont. La resposta va deixar Catalá i el govern espanyol en evidència: en menys de vint-i-quatre hores, la comissària de Justícia de la Comissió Europea, Vera Jourova, tancava la qüestió afirmant que l’executiu comunitari no veu cap necessitat d’ampliar el catàleg de delictes tipificats per a l’euroordre, com pretenia Catalá, i encara menys de modificar-ne el reglament.

Catalá es queixava que la llista de delictes que poden motivar una euroordre s’ha quedat “obsoleta”, i demanava “menys tràmits i que no es puguin canviar els delictes” de l’acusació per part de la justícia del país que rep l’euroordre. A part de demostrar un mal perdre molt desagradable, Catalá sense adonar-se’n conferia a Puigdemont i al seu govern fulminat pel 155 una capacitat d’inventiva delictiva realment prodigiosa: no és poca cosa que els governants d’una simple comunitat autònoma (i, ara mateix, ni tan sols això) hagin arribat a perpetrar crims tan espaventables que ni tan sols estan recollits al reglament europeu sobre delictes. Tenint en compte la rica tradició europea pel que fa a abusos de poder comesos per governants, que Puigdemont i el seu executiu hagin estat capaços d’aportar-hi alguna malvestat que ni tan sols estava prevista els acredita com a veritables genis del mal.

El problema, tanmateix, no és que la llista de delictes de l’euroordre no estigui actualitzada, sinó que les acusacions (formulades pel difunt fiscal Maza en una querella criminal titulada Más dura será la caída ) eren totes falses. Un seguit d’acusacions tan greus com fraudulentes i mentideres. La justícia belga no podia concedir l’extradició del president i els consellers per rebel·lió i sedició no tan sols perquè aquests delictes no existeixen al Codi Penal de Bèlgica, sinó perquè senzillament no els havien comès. Ni tampoc el de malversació. Fins i tot Catalá ho sap. Com també sap que el seu partit i el seu govern sí que són culpables (presumptament, sempre) d’haver saquejat l’erari públic a mans plenes des de totes les administracions possibles i d’haver construït un impressionant entramat amb els poders de l’Estat i amb una àmplia xarxa de mitjans de comunicació per defensar un sistema polític corromput fins a les entreteles. En canvi, segurament no sap, però és ben possible que ho acabi comprovant, que res no dura per sempre.

Etiquetes