El secret bancari és una gran cosa. Tècnicament, consisteix en la facultat que té una entitat financera -digui'n banc o caixa-, davant de les administracions públiques -digui'n Hisenda o la justícia-, de no revelar les dades bancàries i la informació privada dels seus clients. Se suposa que es justifica l'existència del secret bancari en la necessitat de preservar la privacitat dels clients del sistema financer. Si els bancs no disposessin d'aquesta prerrogativa, qualsevol particular podria demanar informació, per exemple, sobre els moviments de comptes de qualsevol altra persona. I ja s'entén que això seria un desgavell i una cosa molt lletja.

El secret bancari, doncs, proporciona un suposat (presumpte) grau d'opacitat a la vida financera dels ciutadans. El problema és que, com tot en aquesta vida, el secret bancari també es pot pervertir, i així es com van néixer els paradisos fiscals: uns països en què la legislació permet un grau d'opacitat tan elevat que no hi ha manera de treure cap clarícia dels seus bancs. Un d'aquests països és Suïssa, del qual, com sabem tots, fa mesos que sentim a parlar, sobretot per les celebrades visites que hi feia l'ara presidiari Luis Bárcenas. Un altre és o ha estat tradicionalment Andorra, que també ha sonat molt gràcies a les il·lustrades converses a La Camarga entre Alícia Sánchez-Camacho i l'exnòvia de Jordi Pujol Ferrusola, María Victoria Álvarez. Permetin-me la broma: potser l'exnòvia hauria trencat la relació a causa de la fatiga que li produïa estar tot el dia anant amunt i avall de Barcelona a Andorra, amb unes bosses estranyes dins el portaequipatge del cotxe. Notícies de fa només dos mesos ens informaven que la UE té la voluntat d'eliminar el secret bancari, per tal d'evitar aquesta mena d'històries simpàtiques sobre evasions de capital.

Serà complicat, però, que la UE dugui a terme la seva determinació. I no tan sols perquè la majoria dels seus grans pronunciaments acaben estavellant-se contra els interessos dels seus propis socis o interlocutors preferents (no sembla que a Luxemburg o a Suïssa els faci gens de gràcia desprendre's del seu estatus de paradís fiscal, que els proporciona tantes alegries), sinó perquè, de dia en dia, ens anem assabentant de l'existència de paradisos fiscals que no coneixíem. És, pel que sabem des d'ahir, el cas de Catalunya, un país on el jutge que investiga un dels escàndols de corrupció i estafa de diner públic més sonats de la seva història, el cas Palau, pot no arribar a aclarir què se n'ha fet de gairebé deu milions d'euros perquè els bancs i les caixes no li ho volen dir. El jutge Pijuan, en efecte, lamenta en la seva interlocutòria que no hi ha hagut manera que -concretament- CatalunyaCaixa, Caixa de Manresa i Bankia li fessin a mans la informació que els demanava per aclarir què se n'havia fet dels diners espoliats al Palau de la Música. L'havien perduda, la informació, o no la trobaven. Ves quines coses. Per a què volem una agència tributària pròpia? Resulta que vivíem en un paradís fiscal i no ho sabíem.