La Catalunya que els agrada

No quiero hablar de ellos ni con ellos, quiero que les ganemos y quiero que pierdan, que se haga realidad la Cataluña que a nosotros nos gusta, y en la que ellos tendrán su sitio y sus derechos, y que retroceda la que a ellos les gusta, en la que no tenemos ni sitio ni derechos ”. Reproduesc tal qual, sense ni tan sols corregir l’estil ni la sintaxi, un fragment de l’arenga (que no discurs) que va pronunciar aquest dissabte Pablo Casado a Barcelona davant de la plana major del PP. És un llenguatge obertament bel·licista, basat en la contraposició extrema entre un “ells” i un “nosaltres”, en la negació del diàleg i en la mentida i la propaganda. Casado també va tornar a desqualificar l’independentisme com una “ideologia repressiva, totalitària i fanàtica”, i va advertir que “no es pot consentir el suposat diàleg perquè no hi ha equivalència moral entre les dues parts”. A l’enemic, que no adversari, se li nega per tant tot contingut moral. És amoral o immoral tant el que pensa com la seva pròpia existència. El mateix Casado ja va afirmar fa uns dies que “Espanya no és només un fet polític, és un fet moral”.

Ja ha estat comentat a bastament el xou d’Albert Rivera a Els matins de TV3, un autohomenatge dirigit al seu públic més fervorós. Per la seva banda, José Rosiñol, president de Societat Civil Catalana, va fer també una aportació de pes al debat públic en definir l’entitat que ell presideix com “l’instrument polític que acabarà amb l’independentisme durant dues generacions”. La idea d’acabar amb una forma de pensar, la que sigui, durant dues generacions (quaranta anys, més o menys) torna a ser de traca i no cal subratllar, per òbvies, quines connotacions té.

No estem parlant de grupuscles d’ultradreta dels que provoquen aldarulls al carrer, sinó de dos partits perfectament ubicats dins el sistema polític català i espanyol que s’autodefineixen com a liberals i d’una entitat que es presenta com una iniciativa cívico-política que es dedica a la millora de les relacions entre Catalunya i Espanya. Mentre se’ls permeti jugar amb aquest equívoc, el de presentar-se ells mateixos com a garants de la legalitat, l’ordre constitucional i la democràcia, ells en seguiran traient rèdits. És necessari que les forces democràtiques de la política catalana i espanyola es posin d’acord a posar en evidència les autoritàries. És possible que la gesticulació i la retòrica cada dia més excessives amb què juguen se’ls acabin girant en contra, però també és cert que tota aquesta parafernàlia enlluerna segments amplis de la ciutadania. L’apel·lació als instints més baixos és inflamable i perillosa.

Com que els polítics catalans estan ocupats barallant-se entre ells (per l’estratègia, diuen), la resposta a tota aquesta grolleria haurà de tornar a venir de la gent. Cal que aquest Onze de Setembre torni a sortir la Catalunya que no els agrada. La que és cívica, pacífica, convivencial i democràtica. La que sap ser lliure i vol que la deixin ser-ho. La Catalunya digna que no agrada als líders indignes.

Etiquetes