Cent mil anys
Segurament ja ho han llegit i/o escoltat, però ahir la presidenta del PP català, la mai prou ben ponderada Alícia Sánchez-Camacho, li va etzibar al president Mas que desisteixi del seu objectiu d’obtenir estructures d’estat per a Catalunya, perquè no les aconseguirà “ni en cent mil anys”. Com que va dir això en el decurs d’un debat parlamentari, i com que sabem que la senyora Camacho és una persona de paraula sòlida i fiable, hem de suposar que parlava seriosament i que sabia què deia. És improbable, això sí, que d’aquí cent mil anys quedi ningú de nosaltres per comprovar si el seu vaticini va ser correcte, tret d’ella mateixa.
Tal com va asseverar Oriol Junqueras, que al cap i a la fi és historiador, es fa una mica difícil intentar endevinar com serà el món, i fins i tot Espanya, d’aquí cent mil anys. Sí que podem tenir, en canvi, una certa idea del que va passar cent mil anys enrere, gràcies als procel·losos estudis de la ciència. D’acord amb la prehistòria més fiable, fa cent mil anys la humanitat es trobava en un estat de transició entre el paleolític inferior i el paleolític mitjà. És a dir, en el període en què va aparèixer l’ Homo habilis, que ja era capaç de fer-se eines amb pedres de sílex, i que va cedir el pas a l’Homo erectus, que va deixar de caminar de quatre grapes per començar a fer-ho damunt les extremitats inferiors, també conegudes com a cames. Es va descobrir la caça i el foc, de manera que es va procedir a deixar de consumir la carn crua per passar a fer-ho un cop cuinada. Uns quants milers d’anys més tard va fer la seva aparició estel·lar l’home de Cromanyó, que va formar les primeres poblacions europees d’Homo sapiens i que va tenir una relació més aviat aparatosa amb les tribus anomenades neandertal.
La prehistòria, però, també té les seves llacunes, que ni savis com Eudald Carbonell han pogut emplenar. Per tant, hem de recórrer a cervells encara més eminents, com, sense anar més lluny, la mateixa senyora Camacho. Ella no tan sols és capaç de fer previsions a cent mil anys vista, sinó que ens pot explicar que, cent mil anys enrere, ja existien Espanya, la Constitució espanyola i el Partit Popular. Algun periodista malvat ha volgut sembrar dubtes sobre si Espanya ja era aleshores la primera potència mundial que ha estat sempre, però es tracta de difamacions sense sentit. Si algú no acaba de veure clares les certeses de la senyora Camacho sempre pot acudir al seu superior, el ministre Margallo, especialista en cossos celestes que vaguen per l’espai exterior pels segles dels segles, com va afirmar que li podia succeir a la díscola Catalunya en cas que prosperessin les ànsies sobiranistes de certs pitecantrops.
I és que hi ha una altra transició que va començar farà aviat quaranta anys, però que cada dia més sembla que en duri ja cent mil. Com si encara haguéssim de descobrir la vida intel·ligent tal com la coneixen en altres bandes del món, i que no tenen la sort d’haver d’escoltar dia sí dia també els dirigents del PP.
