16/10/2012

Contra el patriotisme

2 min

Una frase citada sovint (també en aquesta columna), però que val la pena recordar de tant en tant, és aquella de Samuel Johnson que diu que "sovint el patriotisme és l'últim refugi dels canalles ". L'enunciat sembla fet a mida dels dies que vivim.

Si em permeten l'apunt personal, el patriotisme mai m'ha fet ni fred ni calor. Em sembla una d'aquestes reaccions emocionals extremes, com l'integrisme religiós o algunes febroses aficions esportives, a través de la qual molta gent canalitza casuístiques personals i esbrava els nervis, diluïda dins el tumult d'una col·lectivitat que crida el mateix que ells criden. Res a dir-hi, només faltaria, si no fos perquè aquesta mena d'efusions tendeixen a una visió rígida i maniqueista del món: amb ells o contra ells. El problema d'aquests esquemes és que estan destinats d'entrada a estavellar-se contra la realitat i la gamma certament infinita de matisos de què es compon. I sobretot que, en el mateix fet d'estavellar-se, acostumen a arrossegar uns quants, o molts, individus. Posats a dir, també entenc que les comunitats nacionals necessiten identificar-se amb els seus himnes i les seves banderes. Ho entenc, però espero que ningú s'ofengui si dic que, a mi, tot això em sembla francament avorrit.

Ara bé, el que no pot ser és que hi hagi qui vulgui fer passar bou per bèstia grossa i que pretengui aprofitar aquesta mena de malenconies per fer veure que les coses són a l'inrevés de com són. Ho dic pel vendaval de declaracions estrepitosament patriòtiques en què es troben immersos els membres del govern de Mariano Rajoy (i tota la seva trompeteria mediàtica) en contra de la pretensió catalana -encapçalada per Artur Mas- de convocar un referèndum d'autodeterminació. No val la pena ni repassar-les, aquestes declaracions, perquè aleshores l'avorriment, el sopor i el tedi poden resultar letals. Però seria interessant que cadascun d'ells (des de De Cospedal fins a Gallardón, des de Sáenz de Santamaría fins a Wert, des de Fernández Díaz fins a García-Margallo: no n'hi ha cap que sigui imbècil) s'aturessin a sospesar la turpitud de les seves paraules, i a contrastar-les, sense anar més lluny, amb l'astúcia de Cameron en relació a les exigències de Salmond i els escocesos. Estic segur que algun d'ells o elles ja ho deu haver fet, i que li deu pesar el resultat de la comparació. Però és allò que deia el doctor Johnson sobre els canalles , que no tenen remei.

Pel que fa al catalanisme, o al sobiranisme català, hauria de guardar-se molt de no exigir patriotes, en comptes de desitjar ciutadans que raonablement li donin suport o el critiquin, que també és una forma d'enfortir-se. Les unanimitats sempre són pernicioses, i pressuposar-les també és de canalles . I això no ho dic tant pel govern ni pels partits polítics (que també) com per alguns nuclis de ciutadans excessivament encantats, d'un temps cap aquí, d'haver-se conegut a ells mateixos. Un país de patriotes no serà mai un país lliure. I aquí hem quedat que volem construir un país lliure.

stats