07/12/2010

Nació i crims

2 min

Ja es pot visitar, fins al 6 de febrer al Museu d'Història d'Alemanya de Berlín, l'exposició Hitler i els alemanys. Nació i crim , que ha aixecat una forta expectació arreu del món, així com una emoció imprecisa però aguda, entre l'aprensió, l'alleujament i la controvèrsia, entre els mateixos alemanys. N'hi ha per a això i per a molt més: la mostra ha estat publicitada com la primera vegada que s'aborda la qüestió, extremament delicada, de la relació entre el poble alemany i qui va ser el seu führer d'una manera tan oberta i, per dir-ho d'alguna manera, crua. Una de les comissàries, Simone Erpel, ha assenyalat que els alemanys ja estan "preparats" per dur a terme un exercici com aquest.

Sens dubte, els alemanys deuen ser la nació que més seriosament s'ha pres el debat sobre la memòria històrica i l'assumpció de les responsabilitats, col·lectives i individuals, derivades dels crims contra la humanitat comesos durant el Tercer Reich. Una seriositat i un rigor als antípodes de les fantasmagories frontistes que estem acostumats a haver de deplorar pels nostres redols i que sovint s'han manifestat a través d'expressions que, com a mínim, ens fan pensar en un excés de zel, com quan Adorno va deixar anar el seu famós exabrupte segons el qual la poesia no era possible després d'Auschwitz. (Com acostuma a passar, els morts que maten els filòsofs gaudeixen de bona salut, i la poesia, tossuda, es continua produint com ho havia fet sempre, aliena -o no- a les atrocitats amb què el gènere humà sovint s'obsequia a si mateix. I el mateix s'esdevé amb l'art, la novel·la o la història, que també han rebut les seves corresponents -i, en algun cas, reiterades- sentències de mort.) Els alemanys nascuts en la postguerra immediata, a finals dels anys quaranta o durant els cinquanta, van sentir damunt seu el pes del que Hans Ulrich Gumbrecht ha definit com a "responsabilitat flotant" pels crims comesos o consentits pels seus pares, amb el terrible esqueixament que comporta prendre consciència d'un llegat macabre d'aquesta envergadura. Aquest pes s'ha anat transmetent a les generacions posteriors, no exactament alleugerit (com també remarca la comissària Erpel, el tabú sobre Hitler continua ben viu), però sí més modulat i ben repartit. És per això que es considera que ha arribat el moment d'examinar, sense trauma, aspectes inevitablement incòmodes, com ara les orgulloses adhesions i les lleialtats furibundes que Hitler suscitava entre molts alemanys, avis i àvies, pares i mares dels alemanys d'avui. Entremig, els anys de reconstrucció nacional, la ignomínia del Mur i els esforços ímprobes de la reunificació.

Els alemanys es declaren preparats i es disposen a revisar totes aquestes coses, amb tant de rigor i serenitat com sigui possible. Qualsevol comparació amb la manera amb què aquí hem perpetrat, de la Transició ençà, la tasca d'afrontar els horrors de la història recent, fóra, a més d'odiosa, ridícula i estèril.

stats