Cuixart vs. el descontentament

Es compleixen tres anys de l’empresonament de Jordi Cuixart i un de la sentència del Tribunal Suprem que el condemna a 9 anys de presó (recordem-ho: per haver-se enfilat, juntament amb Jordi Sànchez, a un cotxe de policia per dissoldre la manifestació del 20-S) i el president d’Òmnium apel·la novament a la unitat d’acció independentista com a eina més eficaç per respondre a la duresa coercitiva i repressora de l’estat espanyol. Dona fe del següent: “Quan Junqueras va tenir el tercer grau, ell i Puigdemont es van poder reunir i van parlar, i no pas poc, amb voluntat constructiva i honesta per totes bandes”. I fa notar: “Quan l’Estat en va ser coneixedor, va fulminar el 100.2 i el tercer grau. Tenen por de la unitat d’acció de l’independentisme, del sobiranisme i del catalanisme”. La mateixa Constitució de 1978, a l’article 145.1, prohibeix expressament la federació de comunitats autònomes. Això, que crida l’atenció per si mateix, encara és més destacable si tenim en compte que la mateixa Constitució sí que admet la possible unió de Navarra amb el País Basc, a la disposició transitòria quarta. És a dir, que la prohibició de federar-se apunta directament a Catalunya, el País Valencià i les Balears. És un exemple de com tot l’entramat polític i jurídic de la democràcia espanyola és un esforç extrem, sovint obsessiu, per protegir la unitat d’Espanya. De qui? Dels catalans, o dels que parlen català, dels levantinos, com en vulgueu dir. És la seva unitat, allò que més tem el nacionalisme espanyol. I allò que més el complau, la seva fragmentació, dispersió i/o enfrontament intern.

Cuixart també confia en els efectes de la difusió internacional de l’abús que es comet contra ell i els altres presos polítics catalans, inadmissible en qualsevol democràcia i encara més en un estat membre de la Unió Europea. Segons ell, el fet d’estar empresonat “és una eina superpotent a nivell internacional per explicar la vulneració de drets fonamentals”. En efecte, i també com a exemple, en el seu últim número el setmanari italià L’Espresso inclou una conversa de Junqueras amb l’escriptora i pensadora Donatella Di Cesare. Junqueras hi desgrana els missatges que ja li coneixem, però el que és especialment interessant és com Di Cesare i L’Espresso transmeten als seus lectors que la repressió i els abusos contra els drets i les llibertats fonamentals a Espanya concerneixen tots els europeus. “ Prigionero politico in un p aese democratico ”, és el titular de la conversa. I s’hi llegeixen reflexions sobre com se li deneguen, al líder d’ERC, fins i tot els seus drets com a pres, a pesar de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea a favor seu.

Escoltar o llegir Cuixart, en definitiva, amplia la perspectiva i ens recorda que la realitat de les lluites compartides, com ell en diu, és bastant més àmplia i més interessant que el que es desprèn de la brega entre els partits independentistes, més agra i àrida encara ara, en període preelectoral. I és una bona resposta al descontentament i la irritació permanents que neixen d’aquesta disputa partidista.