Després de la mani
Un indicador poc subtil però bastant fiable de l’èxit de la manifestació de dissabte a Madrid és la reacció que ha provocat al PP i a Ciutadans, i en les seves confluències mal anomenades periodístiques. El nacionalisme espanyol d’extrema dreta havia decidit guardar silenci durant tota la setmana anterior sobre la convocatòria, amb la convicció que, si no en parlaven, segurament ningú se n’adonaria (ells sí que creuen fermament que la ciutadania és una massa fàcil de manipular). No va ser així i se’n va adonar tothom, a pesar que no puguem tenir un recompte fiable de manifestants. Tant se val, perquè tot el centre de Madrid estava tallat al trànsit, el passeig del Prado es va veure desbordat per la marxa groga i autodeterminista, i tot plegat va ser impossible d’amagar o de minimitzar. A la vista d’aquest panorama, els senyors Casado i Rivera, i els mitjans que els fan d’altaveu i de banda de música, ja no es van poder contenir més i van prorrompre en el seu habitual rosari d’insults, mentides, tergiversacions i fantasies. Qualsevol que els escolti o els llegeixi, amb aquests escarafalls de beates que es troben un exhibicionista a la porta de l’església, pensaria que dissabte, damunt Madrid, van caure els khmers rojos de Cambodja.
El govern de Pedro Sánchez va voler reaccionar amb alada equidistància: “La democràcia que protegeix els que es manifesten és la mateixa que jutja els que se salten les normes”, va dir un comunicat de la Moncloa. La comparació és improcedent perquè protegir el dret a la manifestació és un deure democràtic, mentre que jutjar els adversaris polítics (incloent-hi dirigents d’entitats civils) només perquè són adversaris comporta precisament una perversió de la democràcia, i el seu esqueixament des de dins. Ara bé, no són paraules que vagin adreçades als independentistes en particular, i ni tan sols als demòcrates en general, sinó específicament al nacionalisme espanyol, que no vol ni sentir a parlar que la noció d’estat de dret, a Espanya, es troba seriosament en qüestió. No són, en definitiva, paraules pròpies d’un govern, sinó d’un partit, en aquest cas el PSOE, en plena campanya electoral, i que tenen més a veure amb l’habilitat de Pedro Sánchez per sobreposar-se a situacions adverses que amb cap reflexió seriosa sobre la democràcia.
La manifestació va ser un èxit, això és segur, però mentrestant l’Estat no atura la seva marxa ni les seves inèrcies. I la matança de Nova Zelanda posa de manifest amb la màxima cruesa el problema de l’extrema dreta, una ideologia que tard o d’hora condueix justament a això. No són necessàriament els seus líders, ni tan sols els que assisteixen als seus actes: un dia, qualsevol dia, apareix un personatge com aquest carnisser, o uns quants, i fan el que el seu odi els dicta fer, perquè se senten animats a fer-ho per un entorn que els és favorable. I això en un país com Nova Zelanda, on l’extrema dreta és marginal. Convé preocupar-se a Espanya, on està protegida, o directament incrustada, dins els poders de l’Estat.
