Deutes pendents

Fa uns dies, el crític literari J. Ernesto Ayala-Dip publicava al diari El País un article en què retreia el fet que TV3 “ens deu” Juan Marsé als seus espectadors i, encara més important, a la ciutadania catalana en general, que és la que paga amb els seus impostos l’existència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Afirmant que TV3 “deu” Juan Marsé, Ayala-Dip venia a dir que cal exigir de la televisió pública de Catalunya una millor informació que la que va oferir amb motiu de la mort de l’autor de novel·les com Últimas tardes con Teresa o El embrujo de Shanghai (o El amante bilingüe, que no se sol esmentar tant però que a mi em va agradar). En concret, Ayala-Dip trobava insuficient el temps dedicat per la televisió a glossar la figura i l’obra de Marsé, i sobretot li semblava que s’havia subratllat massa poc la importància del seu personatge més celebrat, el Pijoaparte (una representació poètica dels xarnegos dels barris populars de Barcelona), i també la dada òbvia (però que segons Ayala-Dip es va negligir) que Marsé era un escriptor català que escrivia en castellà.

En una cosa estic d’acord amb Ayala-Dip, i és que el temps dedicat per TV3 a la literatura és escàs, i que mai acaben de satisfer-nos els continguts i enfocaments dels minuts que s’hi acaben dedicant (més abundants amb motiu de la mort dels autors que en vida seva, generalment). Ara bé, si és per la qüestió del minutatge, seria interessant comparar el temps dedicat pels Telenotícies de TV3 a Juan Marsé amb el que es va dedicar, fa poc, a Josep Maria Benet i Jornet, que va escriure en català tota la vida i que, a més, tenia una forta vinculació amb el mitjà televisiu. Ja no dic amb altres autors també de primer nivell literari com Bartomeu Fiol o Montserrat Abelló, que estic segur que el crític Ayala-Dip coneix i ha llegit a fons, com correspon a noms d’aquesta envergadura. Comprovarà que, si va trobar mancances en el tracte dispensat a Marsé, no es pot dir que fossin degudes a una suposada tírria pel fet d’escriure en castellà o d’haver crescut dins les classes treballadores castellanoparlants.

Però és que si parlem de “deutes” d’aquesta naturalesa, aleshores ens trobarem que TVE, televisió pública pagada amb els impostos de tots els súbdits del Regne d’Espanya, “ens deu” tota la literatura catalana. Ja no dic res dels mitjans de comunicació espanyols privats, impresos o audiovisuals, que s’abstenen en els seus suplements de llibres de dir ni una paraula -tret de molt i molt i molt comptades excepcions- de llibres escrits en català ni dels autors que escriuen en aquesta llengua. Parlo tan sols d’un ens de ràdio i televisió públiques, RTVE, que no es digna a dedicar ni una mica d’atenció a una literatura tan rellevant, tan madura i tan potent com qualsevol altra literatura europea, i que en teoria (en teoria fins i tot constitucional) forma part d’Espanya i de la seva cultura. Tanmateix, una altra vegada estem d’acord: té raó Ayala-Dip quan exigeix que aquest tipus de deutes siguin satisfets. Però que ho siguin tots.