28/10/2018

Diàleg de sords (però no muts)

2 min

Al mateix temps que l’independentisme feia, els últims dies, un intens exercici d’autoanàlisi (que, pel que s’ha pogut llegir i escoltar, podia haver dut el títol genèric “Per què tot és una merda”, amb perdó), hem anat sabent també algunes coses de com recorden l’octubre de fa un any, i com en viuen ara els efectes, els defensors de la unitat d’Espanya. I no sembla que es trobin gaire millor. Sembla que M. Rajoy, pressionat pels que desitjaven un 155 més suau (socialistes i alguna veu del seu propi partit) i pels que l’exigien encara més dur (Ciutadans, mitjans de comunicació i moltes veus del seu propi partit), va acabar tirant per una mena de camí d’enmig tot recalcant oportunament que ningú a Europa havia pres una mesura com aquella com a mínim des de la Segona Guerra Mundial. L’hauríem animat a enorgullir-se’n encara més i dir que directament no s’havia vist mai res com el 155: a saber, un cop d’estat per liquidar el govern legítim d’un país, però amb cobertura constitucional i jurídica.

El resultat d’aquesta proesa és que ara Espanya és un país amb presos polítics. Els socialistes de Pedro Sánchez, des de l’oposició, van ser col·laboradors necessaris perquè passés això, i ara, des del govern, ho tornen a ser per trobar-hi una solució, les dues coses a pesar seu. Com a conseqüència de tot plegat, el de Sánchez pot acabar sent el primer govern d’Espanya que no estigui en sintonia amb l’Estat. L’Estat és un artefacte múltiple i el govern és tan sols una de les seves peces, de vegades ni tan sols la més important. I l’Estat, a través de diversos dels seus poders (en particular, com és obvi, el judicial) vol culminar la feina iniciada amb els presos polítics condemnant-los a sentències exemplars, després d’haver-los tingut en presó preventiva el temps que li ha semblat oportú. El govern de Sánchez no ho vol, això: no per justícia, sinó per política. Per això treballen amb l’objectiu d’aconseguir alguna cosa que puguin oferir als seus socis (també a Units Podem): un indult?, una rebaixa de les qualificacions delictives? I per això tant podem sentir Sánchez dient al Congrés que no hi ha delicte de rebel·lió com podem veure Millo condecorat o Borrell fustigant diplomàtics que troba que no estimen prou Espanya.

Per la seva banda, l’independentisme s’entreté creant noves institucions, nous partits que no se sap ben bé què proposen que no proposin ja altres partits dins els quals encara militen els seus fundadors, dient no a tot i ja ho veurem, o eixamplant la base. Cada cert temps, Torra li planteja un ultimàtum a Sánchez, o li diu que no té credibilitat, mentre les segones i primeres files dels dos governs es reuneixen amb fluïdesa per negociar partides pressupostàries. De tant en tant, algú apel·la al diàleg, com qui demana un temps mort. I el nacionalisme espanyol ultradretà, no cal dir-ho, segueix aprofundint en la seva obcecació. Un diàleg de sords, però no de muts: ningú escolta ningú, certament, però tampoc ningú deixa ni un moment de xerrar.

stats