No és costum d'aquesta columna estar d'acord amb Duran i Lleida, però aquesta vegada té bona part de raó: s'hauria d'anar més alerta, des de Catalunya, a l'hora de fer servir l'expressió Països Catalans al País Valencià, i per part meva hi afegiria que també a les Balears. Bàsicament perquè la intenció pot ser bona, però el resultat sovint és contraproduent. Com més o menys tothom sap, el terme Països Catalans va ser popularitzat per Joan Fuster, ara fa cinquanta anys, en el seu assaig Nosaltres els valencians , tot i que el seu origen es remunta a l'últim terç del segle XIX, encara en la Renaixença. Va tenir uns anys d'auge en cercles antifranquistes de diversa mena i condició ideològica, però va començar a decaure, ja en l'actual etapa democràtica, a partir de la instauració de l'estat autonòmic. L'artifici de les autonomies va comportar l'aplicació, als Països Catalans, del clàssic divide et impera , amb tant d'èxit que sovint ha estat el mateix catalanisme (des de Catalunya, des del País Valencià i des de les Balears) qui n'ha abjurat, fins a convertir-lo no en una idea de consens, sinó en l'expressió d'un maximalisme d'aquells que només convenç els ja convençuts. A mi, personalment, no em fa cap nosa, però a la vegada no puc més que admetre que resulta ineficaç: dono fe de conèixer una bona quantitat de catalanistes (no de blaveros) valencians i illencs que, quan senten a parlar de Països Catalans, es limiten a encongir les espatlles i a esbossar un somriure de cristiana resignació, com aquell que diu: "Ja hi som".
Això succeeix perquè el terme, quan és utilitzat des de Catalunya, sovint va carregat d'aquell paternalisme tan emprenyador que considera que "cal ajudar els germans valencians i balears" sense tenir, però, ni la més punyetera idea de la realitat política i social d'aquestes terres (poso com a exemple l'astorament de molts compatriotes principatins amb l'afer Antoni Pastor, en descobrir que hi ha, oh sorpresa, defensors de la llengua i la cultura catalanes dins les files del PP illenc). I també perquè, quan s'utilitza des del País Valencià o des de les Balears, gairebé sempre és per donar cobertura a les formulacions més friquis i inoperants del sobiranisme nostrat, que per desgràcia no són poques ni infreqüents. Al final, tot plegat no serveix gairebé mai per sumar voluntats ni posicions, i sí molt sovint per donar benzina a l'espanyolisme ultradretà que ens toca patir en aquests castigats països (catalans, catalans).
L'observació de Duran i Lleida va dirigida a ERC, un partit a qui caldria demanar una vegada més que tingui la bondat de desmantellar les seves sucursals valenciana i mallorquina perquè segueixen fent molta més nosa que servei al catalanisme local. Justament perquè el moment, tant a les Balears com al País Valencià, és delicat, i justament perquè a pesar de tot encara hi ha opcions d'aconseguir que el catalanisme no hi sigui residual sinó central, és hora de sospesar bé quin discurs i quin relat es presenta als ciutadans.
