01/04/2012

Doncs sembla que plourà molt

2 min

Cristóbal Montoro, el ministre reincident, va anunciar divendres barra lliure per als grans defraudadors d'Hisenda. Ho va fer reconeixent que la mesura li agradava "més o menys", la qual cosa dóna lloc a dues interpretacions possibles: que decretar una amnistia fiscal per als grans macarres de les arques públiques (els que evadeixen calés als paradisos fiscals o els que els amaguen sota alguna rajola bancària) és una cosa que el disgusta profundament (interpretació benintencionada) o bé que és una fantasia que tenia pendent i que per fi es troba en condicions de realitzar (interpretació malpensada). Sigui com vulgui, quan la pressió dels periodistes va començar a tornar-se incòmoda (fet veritablement insòlit), el susdit Montoro i el fenomen paranormal conegut com a Soraya Sáenz de Santamaría van optar per fer mutis de la sala de premsa a través d'una porta falsa camuflada sota un mural pictòric, com els dolents de les pel·lícules de la Pantera Rosa. Governar responsablement i prendre mesures impopulars ja les té, aquestes coses.

La primavera és una estació particularment puixant i vívida, en què, com els cirerers, floreix també el gènere epistolar. Antigament eren els amants qui s'enviaven cartes, però actualment qui mostra una pulsió més aguda per trametre missives és l'Agència Tributària, que s'adreça als estimats contribuents per reclamar-los liquidacions complementàries amb una vehemència de cada dia més apassionada. Ja se sap, és urgent recaptar i és peremptori fer-ho a costa de qui no té manera (ni coneixements, ni ganes) d'evadir impostos: assalariats, autònoms, petits i mitjans comerciants i empresaris i, en general, tota aquella genteta que es presenta davant d'Hisenda amb un lliri a la mà en forma de declaració de la renda nítida i transparent. A aquests es procedirà a esprémer-los fins al darrer cèntim, i a continuació es procedirà a exigir-los-en més (o molts més) encara, sota qualsevol pretext relacionat amb els sempre mistèrics rendiments del treball. No tan sols això, sinó que a aquest immensament majoritari col·lectiu de desgraciats (nosaltres, per resumir) se li apugen impostos, se li retallen serveis socials i/o (en el cas dels treballadors d'empreses públiques) se l'envia directament al carrer, sense indemnitzacions, explicacions ni contemplacions. "Fem el que s'ha de fer", va manifestar Montoro, acollint-se així a l'escola retòrica de José Ramón Bauzá. Montoro, però, va voler ser menys críptic que el president balear, i va aclarir tot seguit: "I el que s'ha de fer és ingressar".

Aquest mandat no compta per als senyors de les sicav i els comptes bancaris a les illes Caiman, protagonistes rellevants de les causes de la crisi i, per això mateix, deutors d'un tracte exquisit per part del ministeri d'Hisenda. Ja era cert, que el més gustós estava per venir després de les andaluses, tot i l'escaldada que s'hi ha endut el PP. I també ho és, més que mai, la vella proclama contestatària: "Se'ns pixen a sobre i la premsa diu que plou".

stats