14/01/2013

Dret a decidir, deure d'embolicar

2 min

El dret a decidir és una expressió que tothom vol usar, a condició de donar-li el significat que li vingui de gust. És com la torre de Babel, però en lloc d'una torre es tracta d'un estat autonòmic en fase terminal. Al comitè federal que ha celebrat el PSOE, s'hi ha pogut veure com dues persones que se suposa que parlen el mateix idioma (l'idioma socialista) l'interpreten de forma corrosivament oposada. Per Rubalcaba, el dret a decidir és un carreró sense sortida dins el qual el partit que ell lidera no pensa entrar mai de la vida. Es mostra, això sí, disposat a practicar una reforma constitucional (no ve d'una; quan ell era vicepresident del govern espanyol ja es va fer una reforma constitucional a les fosques i per la porta del darrere, a càrrec del PP i del PSOE, per complaure la senyora Merkel) que reconegui per a Catalunya "singularitats però no privilegis". Privilegis no, gràcies. Però, ¿singularitats? ¿Vol dir que n'hem de menester més encara, Don Alfredo? Des de la Loapa fins a la llei del ministre Wert, fa trenta anys que Catalunya és receptora de notòries singularitats polítiques que contribueixen a explicar que una part més que substantiva de la ciutadania sigui molt sensible amb aquest dret a decidir que al líder del PSOE li sembla inacceptable.

Un altre líder socialista, però dels socialistes catalans, Pere Navarro, afirma en canvi que sí que està a favor del dret a decidir, però només "com a mecanisme d'aprofundiment democràtic", i mai com a instrument per a un eventual procés d'independència, en relació amb la qual es postula com a líder del no. Faríem una pregunta semblant: ¿encara més aprofundiment democràtic, Don Pere? És que com més aprofundim en el model democràtic instaurat a Espanya durant la Transició, més negre es veu el pou d'un estat en què la divisió de poders va ser oblidada en el mateix moment d'aprovar-se la Constitució, i en què l'anomenada partitocràcia acaba generant falsos debats públics que en realitat no són més que castells de foc verbals, com aquest que ara explota i fa pampallugues entorn del dret a decidir.

No només en les files socialistes. El patagònic Duran i Lleida té també una visió pròpia del dret a decidir, que no coincideix amb la dels socis de CDC ni, encara menys, amb la d'ERC, que com ell mateix diu no són ni seran mai de la vida socis del seu partit, al contrari de certs empresaris andorrans. Per a ICV, d'altra banda, el dret a decidir és de tothom i per tant no és de ningú, és a dir que empata a zero. I CiU (o només CDC?) i ERC, després de fumar plegats la pipa de l'acord, veuen dins el fum la silueta d'una llei de consultes molt ràpida, tan ràpida que té força números d'acabar al Tribunal Constitucional per la via AVE (Alta Velocitat Espanyola).

Els malabarismes retòrics i els laberints d'eufemismes arriben possiblement al seu punt més àlgid en la història recent de la política catalana i espanyola. I el dret a decidir, en mans dels partits, es transforma en el deure d'anar embolicant la troca.

stats