Emergència per a l’any nou

No crec que el capitalisme sigui la causa de l’auge de l’extrema dreta, com sosté una part de l’esquerra que vol ser radical i que només és benpensant. Benpensant perquè creu -sembla que sincerament- que la realitat s’explica amb fórmules simples i més o menys màgiques, com l’esmentada. El capitalisme comporta desigualtats socials, ben cert, i té l’hàbil perversió d’integrar dins seu amb una gran naturalitat els discursos que li són contraris, com els de l’esquerra radical benpensant. Ara bé, la renovada força que ha adquirit l’extrema dreta no s’explica pel consumisme i la cobdícia, que són emocions de les quals el capitalisme s’alimenta però que no són la seva exclusiva: formen part de la condició humana, i tots els sistemes de poder se n’aprofiten d’una manera o altra. D’altra banda, dins l’extrema dreta espanyola i catalana hi ha massa gent de classe mitjana o alta: llegiu, si voleu, l’article d’ahir de Jordi Muñoz en aquest diari sobre aquesta qüestió.

La ultradreta s’enforteix per altres factors, entre els quals s’hi han de comptar com a segurs aquests tres: els discursos de l’odi, la corrupció del sistema polític i la degradació de la justícia. De totes tres coses n’hem tingut a cabassos en els últims anys, i res no fa pensar que el 2019 hagi de ser diferent. El judici dels presos polítics confirmarà la utilització flagrant de la justícia en favor d’uns interessos polítics ben concrets, que solen disfressar-se sota l’excusa de la defensa de la unitat d’Espanya però que en realitat són els interessos d’una classe política avesada a veure de, per i dins la corrupció: de fet, la corrupció ha arribat a normalitzar-se de tal manera que aquests dies hem vist com l’exalcaldessa de Madrid, Ana Botella, era condemnada per malvendre pisos de protecció oficial sense que ja ningú es prengui la molèstia d’escandalitzar-se. Pel que fa als discursos de l’odi (particularment intensos contra la llengua, la cultura i les institucions catalanes, però ara també contra altres sospitosos habituals com les feministes, els migrants i els homosexuals) no faran més que augmentar d’intensitat a mesura que s’acostin les eleccions de maig. Incloent-hi les apel·lacions a la violència directa, com les que feia Pablo Casado en vaticinar “vessaments de sang” amb motiu del consell de ministres i la trobada entre governs a Barcelona del passat dia 21.

Seria absurd pretendre pontificar en un article quina ha de ser la resposta a aquest panorama, però seria de desitjar que siguem capaços d’identificar les prioritats i mantenir el cap tan fred com sigui possible. I de fer front comú -o cordó sanitari, o com se’n vulgui dir- entre totes les forces democràtiques enfront d’aquelles que pacten amb l’extrema dreta o que directament hi pertanyen sense dissimulacions. Pot semblar il·lusori desitjar això, però la defensa de la democràcia serà l’emergència més important que haurem d’afrontar en aquest any. Que sigui un bon any, però no per a tots: perquè si és bo per a alguns, serà terrible per a molts.