29/04/2011

Emotivitat d'en Fonso Mitjavila

2 min

En les últimes setmanes, en Fonso Mitjavila s'ha fet un fart de plorar. Va vessar llàgrimes amargues la nit de la Copa del Rei, quan, en la maleïda pròrroga, aquell gall de corral sempre estarrufat que es fa dir Cristiano Ronaldo va profanar la impol·luta porteria de Pinto amb el seu gol nefast. Uns dies més tard, en Fonso va sentir que el sentit de la justícia li pujava per l'esòfag i li omplia la boca d'un gust agredolç, quan li va sentir dir a en Pep -de Pep, com de mare, només n'hi pot haver un- allò d'en Mourinho i el puto amo. Va ser just abans de tornar a emocionar-se quan en Pep, sempre en Pep, va dir allò altre tan bonic del país petit i el campanar veí. De seguida va córrer a remenar els discos, a la recerca del de Lluís Llach a l'Olímpia de París.

Despús-ahir a la nit, en Fonso Mitjavila va seguir ennuegat tota la primera part del partit, fins que, amb el primer gol d'aquest àngel anomenat Messi, es va poder amollar i va tornar a plorar com una criatura, però aquesta vegada de goig. Quin plaer, les llàgrimes d'alegria! Que, no cal dir-ho, es van reproduir amb el gloriós segon gol, que va acabar de desfermar les emocions del nostre amic. Home d'arrelades conviccions, en Fonso no pot evitar que li caigui també la llagrimeta amb l'anunci d'Estrella en què aquells nois tan trempats d'Els Amics de les Arts diuen coses boniques de Catalunya i dels jugadors de La Masia.

En Fonso Mitjavila de vegades enyora la seva ex, la Vicenta, que el va deixar per un separat que havien conegut als sopars de la penya blaugrana del barri. Ella solia acompanyar-lo tot i ser perica (la Vicenta no en tenia culpa; ho havia agafat de son pare). Cagondena, Vicenta, em vas deixar ben fotut, sospira encara de vegades, assegut davant la tele amb el volum a zero mentre en Puyal s'esgargamella al transistoret, cantant una i altra vegada els gols d'en Messi al resum del partit, just abans que surti el Torquemada a fer l'u per u, que li agrada tant. Vicenta: absent. Fonso: tocat. No sap obrir espais, li falta verticalitat i falla les assistències.

Però li dura poc: de seguida es passa una mà pels ulls, que té lleugerament humits, i torna al tema. Ara surt en Mourinho, i en Fonso es pregunta, un cop més, com pot algú ser tan brètol, fatxenda i malànima. Després compareix en Pep, que torna a impartir una lliçó d'elegància i, sobretot, d'humilitat. De sobte, recorda aquelles declaracions tan inquietants que va fer en Pep a una tele italiana, en què deia que el seu temps al Barça estava arribant al final. Ho deia seriosament? En Fonso Mitjavila no s'ho acaba de creure. També li vénen a la memòria unes altres paraules atziagues d'en Pep: quan aquests jugadors ja no hi siguin els trobareu molt a faltar, va avisar, més seriós que un all. En Fonso ha d'admetre que, com sempre, en Pep té raó. És veritat, un dia ja no hi seran en Messi ni en Xavi ni l'Iniesta: i aleshores, què farà ell? Amaga la cara entre les mans, mentre el cos se li sacseja amb un plor inconsolable.

stats