El ministre Wert té un esborrany i el ministre Fernández Díaz en tenia un altre. I diem que el tenia perquè ahir vam saber que el titular d'Interior del govern espanyol se'n desentén del tot, de l'assumpte. Tenir un estat també serveix per fer aquesta mena de prestidigitacions: res en una mà, res a l'altra, i apareix de sobte, de dintre algun barret (no diguem claveguera) de l'Estat un informe "de la policia" amb tanta bona intenció com un simi amb dues pistoles. Després, una vegada les urnes donen un resultat que al mateix Estat li sembla assumible, s'efectua un altre pas de màgia i resulta que de l'informe ningú no en sap res de res. El jutge que instrueix el cas Palau, a compte del qual se suposava que havia aparegut el cèlebre paperot, pot enfadar-se tant com vulgui, el govern de la Generalitat pot exigir explicacions i la Unitat Central de Delinqüència Econòmica pot afirmar amb rotunditat que l'informe en qüestió no havia estat elaborat "per la policia". Pot passar tot això, que el ministre Díaz en té prou de remetre graciosament qui vulgui informar-se sobre el tema al SUP; és a dir, "a la policia". No existeixen, doncs, responsabilitats polítiques.
L'esborrany del ministre Wert, en canvi, és molt menys volàtil, i l'home està decidit a convertir-lo en llei de grat o per força (per força parlamentària absoluta, s'entén). Caigui qui caigui i peti qui peti, sobretot si el que cau i peta és el sistema educatiu català i el model d'immersió lingüística. Amb raó es va enorgullir ahir Wert d'afirmar que ell és "com un toro brau, que creix amb el càstig". Ignoro si es picava el pit amb els punys mentre deia aquestes paraules, però el cert és que, dins la seva barroeria, el ministre cornúpeta no desencertava del tot la seva comparança. Perquè justament aquesta, la de fer de toro brau, és la tasca que ha encomanat a Wert el govern de l'Estat, tasca que ell acompleix amb determinació i alegria.
Ho dic perquè aquests dies parlem de Wert com si fos un ens estrany, i ens oblidem mentrestant que el personatge no actua per lliure, sinó que forma part d'un govern. I aquest govern té, com ha de ser, un consell de ministres i fins i tot -encara que sovint no ho sembli- un president que per força havien d'estar assabentats i havien hagut de donar prèviament el seu vistiplau a l'esborrany wertià que ara ens té amb un peu a l'aire. I que per força han d'haver discutit i arribat a alguna conclusió sobre l'esborrany fantasma que ara Díaz diu no conèixer. Que un ministre es dediqui als malabarismes, que un altre envesteixi com si fos en una lídia i que el president que els mana visqui amagat sota terra, només confirma que un estat també serveix perquè un govern escamotegi les seves pròpies responsabilitats polítiques, fins i tot -o especialment- quan juga a la guerra bruta contra un altre govern. Però això deixa aquest Estat sota una ombra de sospita i de falta de credibilitat tan tenebrosa que caldrà veure fins a quin punt pot arribar a resistir-la.
