09/05/2011

Entre Escòcia i Catalunya

2 min

"Catalunya és com Lituània, però Espanya no és com la URSS", va dir Jordi Pujol al començament dels anys 90. La frase, que va fer fortuna, pretenia desactivar els arguments dels que aprofitaven la independència de Lituània per reclamar un procés similar a Catalunya. A Pujol, que aleshores era president i per tant encara no tenia vel·leïtats separatistes, les comparacions no tan sols li semblaven odioses sinó també tontes: Catalunya tenia tant de dret com Lituània a reclamar la plena sobirania com a nació, però, a diferència de la URSS, Espanya no es trobava a l'inici de la seva descomposició. Al contrari, s'estava reforçant en el nou paper d'estat nació democràtic i modern, feliçment inserit dins la UE. No hi havia res a pelar.

Ara podríem afirmar que Espanya no és com el Regne Unit, però sobretot que Catalunya no és Escòcia. Si més no, pel que fa als seus partits independentistes. El Parlament de Holyrood va ser creat tot just l'any 1999, i entendreix recordar que aleshores els nacionalistes escocesos solien comentar que un dels seus principals referents era Catalunya i el seu règim autonòmic. Dotze anys després, el Partit Nacional Escocès (SNP) d'Alex Salmond ha obtingut majoria absoluta i anuncia la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació en aquesta legislatura. El primer ministre David Cameron ha fet gala de flegma britànica i s'ha apressat a felicitar Salmond pels seus brillants resultats, mentre advertia que, arribat el moment, pensa "lluitar fins a l'última gota de sang per preservar la Unió". Afortunadament, l'al·lusió a la sang ja només és metàforica: en efecte, el Regne Unit no és Espanya. I Escòcia, repeteixen els nostres independentistes en un atac de pujolisme retroactiu, no és com Catalunya. Gairebé aconsegueixen dissimular l'enveja verdosa que els corroeix, mentre es pregunten, amb la impotència quasi metafísica d'un Mourinho, per què l'SNP sí i ells no.

Com que hem quedat que no s'hi val a fer comparacions, no parlarem del que ha fet l'SNP per arribar on és, però sí que ens podem permetre esmentar el que no ha fet. Per exemple, no s'ha tancat a negociar amb cap força política i ha estat capaç d'aprovar lleis amb tots els grups amb representació al Parlament: conservadors, laboristes, verds i liberaldemòcrates. Ni per un moment se li ha acudit negar-se per principi a pactar res amb un partit concret, per posar un cas. Una altra cosa que tampoc ha fet l'SNP ha estat frivolitzar el debat sobre la independència i convertir-lo en un circ permanent instal·lat en seu parlamentària, per posar un altre cas. I (sobretot i per damunt de tot) ha evitat fragmentar el seu electorat potencial: ben al contrari, l'ha aglutinat tot sencer i hi ha afegit nous votants que no necessàriament són independentistes però que veuen en l'SNP un partit de govern sòlid, rigorós i fiable.

No, no s'hi val a fer comparacions. Però no perquè siguin injustes, sinó perquè resulten excessivament doloroses.

stats