Esperanza Aguirre i l’espectacle
Esperanza Aguirre és un simple recurs periodístic, com espero que humilment contribuirà a demostrar aquest article. És d’aquests temes que sempre funcionen, perquè ella mateixa s’encarrega que la cosa vagi endavant. La política tant li fa, el que li agrada és l’espectacle. I l’espectacle sempre ha de continuar.
El PP acaba de proclamar Esperanza Aguirre com a candidata a l’alcaldia de Madrid. Fa un parell d’anys la mateixa persona va abandonar la presidència de la comunitat autònoma de la mateixa ciutat (algun dia algú ens hauria d’explicar com es menja que la capital d’un país sigui al mateix temps una comunitat autònoma, si no és dins la lògica emergida de la modèlica Transició) adduint problemes de salut. Ens n’alegrem enormement, si ha aconseguit superar-los, tot i que no l’hem vista descansar ni un dia. I recordem també que la mateixa Esperanza Aguirre va arribar a divulgar que no cobrava prou per arribar a final de mes.
Ara diu que, malgrat totes les seves estretors, pensa romandre a la presidència del PP madrileny malgrat ser candidata a l’alcaldia de la mateixa ciutat, dos càrrecs en principi incompatibles. No ho fa per no res, sinó perquè ella, segons ha afirmat, no és cap ninot (ella va dir monigote, que és una bella paraula castellana que segurament és força més contundent). És el que dèiem, l’espectacle ha de continuar i els columnistes estem molt agraïts de personatges com Esperanza Aguirre.
Perquè Esperanza Aguirre fa temps que no exerceix com a persona, sinó com a personatge. En tots els àmbits que tenen una certa projecció pública hi ha gent que s’inventa personatges i que els interpreta fins a les darreres conseqüències. Etimològicament, la paraula persona ja significa màscara, però és que el personatge, tal com el coneixem, és encara més insubstancial i més nociu, perquè està pensat i desenvolupat per a la usurpació de rols.
És el cas recent d’Anna Allen, que va intentar interpretar (sense èxit) el paper d’una actriu a la catifa vermella de Hollywood. O el de tants cuiners que fingeixen ser hereus o deixebles de Ferran Adrià, i duen a terme unes interpretacions que s’enfonsen dins els mateixos plats que serveixen. O d’algú com Fernando Sánchez-Dragó, que intenta fer el personatge d’escriptor mentre presenta l’hagiografia de Luis Roldán. A tots ells els concedim sovint una atenció inusitada, a pesar de la seva nul·la rellevància en qualsevol àmbit. I és normal, perquè els personatges ens encurioseixen, ni que sigui perquè ens fan riure o perquè ens disgusten.
Esperanza Aguirre és un cas de personatge que reuneix les dues condicions: ens pot enervar o ens pot divertir, però sempre n’estem pendents. “Mira què ha dit ara l’Aguirre”, repetim abans d’escriure un article com aquest. En el fons, l’agafem amb condescendència perquè és la creu de Mariano Rajoy, i només això ja ens fa riure. Però és un riure més aviat tonto: ella ens ven el seu personatge, i nosaltres el comprem a través d’articles com aquest. Els en demano sinceres disculpes.
