08/07/2015

Europa i una galeta

2 min

Fa mesos que discutim sobre la possible descomposició de la UE a causa de la crisi grega, però la desfeta de la Unió Europea va començar fa molts d’anys, durant l’anomenada Guerra dels Balcans. Pertanyo a la generació que va néixer europeista, en el sentit d’entendre la UE sobretot com un espai de pau, i que als vint o vint-i-pocs anys es va quedar de pedra en constatar que aquest espai de pau permetia una guerra particularment sagnant dins el seu si, amb excuses bàsicament tecnicistes: que si el que es coneixia com a Iugoslàvia no formava part de la Unió Europea, que si no hi havia jurisdicció per frenar el desastre, etc. Les vacil·lacions sobre la qüestió es varen resoldre en la destrucció de diverses ciutats i en l’estesa de desenes de milers de cadàvers tan europeus com cadascun de nosaltres. Al final, com sempre, i davant de la inoperància de la UE, l’ONU i els EUA varen haver de treure les castanyes del foc. Altrament, em temo que encara hi seríem.

Excedeix de molt resumir en l’espai d’un article com aquest el que va ser i significar el desastre dels Balcans, però no hi ha cap dubte que Sèrbia i Rússia hi varen jugar un paper singularment pervers, que va comprendre polítiques de genocidi com les que es varen aplicar als musulmans de la ciutat de Srebrenica. Ara el sempre conspicu Vladímir Putin ha aplicat el dret de veto rus (un dret de veto basat en l’administració i la comercialització del gas, uns poders davant dels quals tothom recula) per impedir la reprovació d’aquesta matança, que va costar més de vuit mil vides al cor mateix d’Europa.

Ara discutim tot el dia si el somni europeu es pot esvair a causa del deute grec i del comportament del govern d’Atenes, sobretot després de la seva victòria incontestable al referèndum de diumenge passat i de la fulminant dimissió de Varufakis, que al meu entendre ha donat una lliçó de savoir faire polític que deixa tots els seus adversaris en una evidència tremebunda. No tothom guanya un referèndum tan delicat i immediatament després anuncia la seva dimissió com a ministre de Finances. Em sembla tota una lliçó, deixant de banda les crítiques que es puguin fer al primer ministre Tsipras. Però n’hi ha tants i tantes que ja haurien d’haver dimitit, que el capteniment de Varufakis em sembla com a mínim remarcable.

Grècia no és el començament del problema, és la rematada del problema. El problema de debò va començar a Sarajevo i a Srebrenica, per dir un parell de topònims emblemàtics, i encara hi ha una mordassa russa (que també està vinculada amb Grècia) que no permet ni tan sols parlar-ne. Els recomano vivament el visionat de la pel·lícula La mirada de Ulises, del director grec Theo Angelopoulos, que retrata amb una cruesa i una tristesa exemplars la catàstrofe europea. Un dels personatges, un taxista, enmig d’un paratge nevat, es treu una llaminadura de la butxaca i, mentre la llança, crida a plena veu: “Naturalesa! Estàs tristà? Té una galeta!” Doncs així està la cosa.

stats