‘Farols’ del nacionalisme espanyol

Anar de farol consisteix, en un joc de cartes, a seguir apujant l’aposta mentre es fingeix tenir a la mà uns trumfos que no es tenen, amb la confiança que el contrari agafi por i acabi abandonant la jugada. El mateix raonament, en política, s’aplica des de temps immemorials com a estratègia per intentar guanyar un conflicte. En el cas del que enfronta Catalunya i Espanya, i concretament pel que fa a l’1-O, l’autocrítica independentista ha assenyalat amb contundència que els líders catalans anaven de farol en molts aspectes (el suport internacional, per exemple) i sense calcular bé les conseqüències que se’n podien derivar. No s’insisteix tant, en canvi (tal vegada perquè l’autocrítica, des del costat del nacionalisme espanyol, és a hores d’ara nul·la, i tot fa pensar que no hi haurà cap rectificació en aquest sentit), en els farols amb què també es va jugar des de l’estat espanyol i els seus múltiples suports, i en les seves conseqüències catastròfiques. Verbigràcia, el farol judicial del magistrat Llarena, que ja ha quedat al descobert (gràcies a la internacionalització de la causa i a les resolucions alemanyes i belgues) però que no per això deixa de tenir uns efectes devastadors, començant per l’existència de presos i exiliats polítics, i acabant per la implosió de l’estat de dret i l’ordre constitucional a Espanya, un veritable cop d’estat perpetrat des de dins.

Un altre farol molt estimat pel nacionalisme espanyol va ser l’econòmic, que es basava en la idea que una Catalunya independent havia de quedar econòmicament aïllada, autàrquica, i s’havia de morir de gana (de les conseqüències que els seus àugurs preveien per a Espanya tampoc no en parlaven mai). Repetida fins a la nàusea, aquesta idea es va traduir políticament en l’irracional decret que permetia (i, de fet, impulsava) l’anomenada fuga d’empreses, un dels moviments econòmics més aberrants i estrambòtics que es recorden en la història de la UE. No es tractava de protegir Catalunya de les malvestats d’uns polítics sediciosos i totalitaris, com es pretenia, sinó d’aprofitar una situació política (la demanda del dret d’autodeterminació) per desmantellar el teixit productiu a Catalunya. Que això fos objectivament nociu també per a Espanya, era totalment irrellevant. La qüestió era guanyar la partida per dotze a zero, la resta no importava.

Ara resulta que, durant el 2017, l’any en què segons tots aquests endevinaires (que no eren qualssevol: economistes, politòlegs, grans empresaris, líders polítics i algun de sindical) Catalunya havia de quedar reduïda a un solar, ha estat quan ha crescut per sobre de la mitjana espanyola i de l’europea, un 3,4%, i se situa en el 19,1% del PIB espanyol. No ho diu cap independentista exacerbat, sinó la memòria econòmica del Consell General de Cambres de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Idescat. Ho poden mirar com vulguin, però jugar tan brut i tan perillosament com ho varen fer amb el 19,1% del seu propi PIB no tan sols és propi d’irresponsables, sinó sobretot d’ofuscats i fanàtics.