Tot això no serveix per a res! -va repetir una veu intrusa.

-Un moment! Aquesta frase és meva, coi! -va estossegar l’expresident Jordi Pujol, arreglant-se el tutú per no ensenyar el cul.

Totes les mirades, però, estaven posades en la figura llardosa de l’homenic que havia aparegut sota el porxo. Entre els assistents, només una persona va identificar-lo:

-Norbert! -va cridar la Fàtima Pocapena-. Què hi fas, aquí?

-Qui és aquest carallot? -van preguntar, a l’uníson, el patriarca Feliu i la matriarca Núria Pocapena.

-Un respecte! -els va contestar l’historiador Norbert Bolós-. Que sóc l’amant de la seva filla, carai!

Els seixanta-cinc difunts escampats per terra, i els cent vint convidats encara vivents, van obrir molt els ulls i van exclamar a cor:

-Fàtima, te n’has anat al llit amb aquest desgraciat?

Fàtima va amagar la cara dins les mans, sense saber on ficar-se. Bolós insistia:

-Insulteu-me si voleu, burgesos decadents! Ella no és com vosaltres, falsos patriotes que no voleu admetre la catalanitat de Freddie Mercury! Aquesta dona i jo ens estimem!

-Jove, em sembla que està vostè una mica exaltat -va intentar calmar-lo el patriarca Feliu Pocapena.

-Vostè no s’hi fiqui, vell desvergonyit! -s’esgargamellava l’historiador Norbert Bolós.

-No s’enfadi -li va dir la matriarca Núria Pocapena-, però sembla que vostè té un conflicte amb el seu animal interior. Un guacamai, potser? Els guacamais són molt irascibles, i...

-Fàtima! -va cridar de sobte Colau Arguimbau, crispat de dalt a baix-. M’has posat les banyes amb aquest colló?

-Només una mica, estimat -va respondre la Fàtima, amb la veu trèmula-. Bé, tècnicament no van ser ni banyes. Era pel Museu de les Relíquies de la Pàtria... T’ho explicaré tot, estimat!

Els cent vint convidats, amb Jordi Pujol inclòs, s’havien oblidat dels cadàvers i van tornar a exclamar tots alhora:

-Colau, perdona-la, no siguis ceballot!

-Per a això m’he passat jo vint anys dins un paller? -cridava Colau Arguimbau, amb llàgrimes als ulls i donant-se cops de puny al cap.

L’hereu Elies Pocapena es va acostar a Norbert Bolós:

-Tio, no et conec de res però veig que estimes el país. Potser t’interessa invertir en el dòlar barceloní, la moneda del futur -i li ensenyava un somriure gomós i el seu maletí de pell de serp.

-Deixa’m! -se’l va espolsar Norbert Bolós-. Què us penseu, rates cobdicioses, que tot s’arregla a base de diners? La Fàtima és meva!

-Prou! -va cridar Fàtima Pocapena, indignada-. Jo no sóc de ningú! Sóc una dona, una persona lliure!

Els seixanta-cinc cadàvers van tornar a obrir un ull i van aixecar el polze en senyal d’aprovació.