Fe, poder i pandèmia

Es va acabar el Ramadà més insòlit, amb les mesquites tancades. Aquests últims dies, a Berlín s’havien habilitat esglésies per acollir els resos dels musulmans, en una mostra de la solidaritat interreligiosa que ha impulsat el papa Francesc, i que és justa i necessària: la tolerància i el respecte (paraules de les quals s’ha abusat, com de tantes altres, fins a buidar-les de sentit) són salut i són cultura. Al mateix Francesc el vam veure oferint la benedicció urbi et orbi en una plaça de Sant Pere absolutament deserta, una altra de les moltes imatges impressionants que ens ha deixat la pandèmia. La benedicció urbi et orbi és un dels moments culminants de les celebracions de Setmana Santa, que enguany també es van veure abolides. Les sinagogues van tancar, i el gran rabí de Jerusalem va desaconsellar acudir a la Gran Sinagoga i al Mur de les Lamentacions “fins que la ira hagi passat i la pietat vingui del cel”. Hem vist repetidament la imatge de la Meca buida de fidels, sense ningú pregant al voltant de la Kaba.

Les religions, en definitiva, s’han vist obligades a cancel·lar els seus rituals a causa de la quarantena. Arreu del món les famílies, les persones, han hagut de prescindir fins i tot dels rituals funeraris, de les fórmules i els costums de comiat que permeten el ben morir, i que són fonamentals en la nostra manera d’entendre la vida (i la mort), més enllà de la fe que cadascú practiqui o del fet de no practicar-ne cap. Els rituals i les litúrgies són pautes que marquen el ritme de les societats, com les cesures en un poema o una composició musical, però en les confessions organitzades són també instruments de poder. Desproveïdes -ni que fos de manera transitòria i a causa d’un fet extraordinari- de la seva capacitat ritual, les religions han vist severament limitada la seva part més obscura, que és aquella per la qual es converteixen en organitzacions de poder i, per tant, en agents repressors. Amb les mesquites, les sinagoges i les esglésies tancades, amb els sacerdots emmudits, amb els rituals suspesos per la força, les religions han pogut mostrar (momentàniament, hi insistesc) el seu millor aspecte, el seu vessant més lluminós, que és el de la fe.

La fe, al capdavall, és una forma de coneixement, vàlida com la ciència, la filosofia o la literatura, i complementària amb elles. La fe, si ho és, no ens hauria de deixar als peus dels cavalls del poder, sinó que ens n’hauria d’alliberar, perquè totes les formes de coneixement condueixen cap a la llibertat. És una altra idea (no en diria lliçó) que podem treure de la pandèmia: creguem en el que creguem, o encara que no creguem en res o ens pensem que no creiem en res, la fe és allò que ens permet conèixer per intuïció, que és tan important com la certesa. Els rituals, per la seva banda, ens ajudaran o ens barraran el pas, segons la capacitat que tinguem de donar-los un sentit. Però la fe, allò a què ens agafem en darrera instància i que ens fa continuar endavant, és l’acte més cert de resistència.