Estàvem avesats a haver de sentir parlar dels isquiotibials de Messi o de les falangetes secundàries de Cristiano Ronaldo, fins a un punt que les cròniques esportives s’han acabat assemblant sovint a una mena de curs de traumatologia per correspondència. El que no sospitàvem era que la crònica judicial s’encomanaria del mateix vici: després de quatre anys del cas Palau, ara resulta que ens hem enrocat en el fèmur del senyor Fèlix Millet, que pel que es veu se li ha trencat i li ha impedit comparèixer davant del jutge.

Lluny de nosaltres la temptació de posar en dubte la veracitat de la lesió, però caram, quin fèmur més oportú i més dramàtic. Són famosos els casos d’alguns actors que han comès autèntiques barbaritats sobre la seva integritat física únicament per donar versemblança als papers que representaven: Robert De Niro va engreixar (i va tornar a perdre) fins a 30 quilos per interpretar Jake LaMotta i Al Capone a Toro salvatge i Els intocables d’Elliot Ness, respectivament. Marlon Brando, en una borratxera amb un amic, es va fer trencar el septe nasal quan es disposava a rodar La llei del silenci, d’Elia Kazan, perquè volia que el públic i la crítica se’l prenguessin com un actor seriós i no tan sols com un model de passarel·la (no ho va aconseguir, per cert). Christian Bale va arribar fins a una alarmant primor per interpretar el malaltís personatge principal d’ El maquinista, un film que, per cert, compta amb finançament català. I encara podríem trobar molts més exemples dins aquesta línia extrema.

Potser no en trobaríem cap de més il·lustre, tanmateix, que el de Fèlix Millet, un delinqüent confés (i no tan sols davant de la justícia, sinó també davant de La Vanguardia, on va publicar la seva carta d’autoinculpació) que s’ha especialitzat a trobar disfresses i recursos escènics per mirar d’eludir la justícia. Tots recordem la barba esfilagarsada i la trista americana de pana amb les quals es va caracteritzar per acudir a donar el seu testimoni davant del jutge. A partir d’aquí, Millet no ha fet res més que buscar excuses i estratagemes per mirar de postergar el moment de la seva sentència, sabedor que, com més vell es faci, més suau serà amb ell la justícia. I, per aconseguir-ho, l’home que va robar almenys 30 milions d’euros de les arques públiques no dubta a recórrer a l’estratègia de la llàstima, presentant-se a ell mateix com un ancià fràgil i desvalgut que ja no està en condicions de suportar segons quins equinoccis.

És possible que l’estratègia li doni resultat, i fins i tot és possible que el fèmur de Millet estigui trencat de debò. Faltaria saber com i en quines circumstàncies se’l va trencar, això sí. Mentrestant, el circ de diverses pistes que l’antic amo del Palau de la Música ha muntat entorn de la seva vida delictiva fa una ferum cada dia més insuportable de burla a la justícia i al sentit comú dels ciutadans, sense que a ningú se li acabi d’acudir què fer-hi. Potser que tots plegats ens trenquem preventivament el fèmur.