Una bona notícia per al 18 de juliol va ser saber que la justícia ha declarat l'artista plàstic Eugenio Merino innocent d'haver injuriat la memòria del dictador Franco. Merino, com potser saben vostès, va realitzar una peça diguem-ne artística (el que se'n diu una instal·lació, com en les xarxes elèctriques) que consistia en una mena d'estàtua de cera del sàtrapa, vestida amb el seu característic uniforme militar de gala i ficada dins una nevera de refrescos. La instal·lació en qüestió es diu Always Franco i hauria passat completament desapercebuda si no hagués estat perquè va despertar les ires de la Fundación Francisco Franco, que va posar una querella contra Merino per haver danyat "la reputació i l'honor" d'aquesta entitat, i cal entendre que, per extensió, també la reputació i l'honor del tirà que representen. Afortunadament, la jutgessa madrilenya Rocío Nieto ha desestimat les pretensions de la Fundación, amb l'argument que l'obra de Merino és "una creació artística que no pretén mostrar uns fets reals, sinó recrear des de la seva ficció una imatge llunyana en el temps". Per la seva banda, Jaime Alonso, vicepresident de la Fundación Francisco Franco, que té com a objectiu constitutiu "fer respectar l'obra i la memòria" del dictador, ha posat el crit en el cel. Diu que recorreran la sentència davant del Tribunal Suprem, perquè l'obra "frega la grolleria i l'ofensa" i constitueix "un evident atemptat a l'honor" de la moixama que hi ha enterrada al Valle de los Caídos, i també manifesta que Eugenio Merino "on hauria d'estar és al psicòleg o al psiquiatra, per saber quina malaltia mental té". Déu n'hi do.

Si m'ho pregunten, l'obra de Merino no em sembla especialment meritòria, interessant ni excitant. A aquestes alçades, fer burla de la figura de Franco no tan sols no resulta particularment audaç, sinó que fins i tot es pot veure com un recurs fàcil. I des del punt de vista estrictament artístic, Always Franco no deixa de ser una revisitació dels paràmetres bàsics del pop art , que jo diria que ja fa molts d'anys (des de Warhol, Liechtenstein i companyia) que va esgotar tot el que havia de dir. Certes ironies poden tenir encara gràcia, però avui en dia tindria més mèrit ficar dins una màquina de refrescos Rajoy, Rubalcaba o Alícia Sánchez-Camacho. El que passa és que aleshores les querelles sí que tindrien més possibilitats de prosperar.

Cadascú pot tenir l'opinió que li sembli més oportuna sobre l'obra d'Eugenio Merino, només faltaria. El que no s'aguanta per cap banda és que, a qualsevol país que hagi patit una dictadura, es permeti, es respecti i se subvencioni l'existència d'una fundació dedicada a exaltar la memòria, l'obra i l'honor del dictador corresponent. Que existeixi aquesta fundació, i que Merino s'hagi hagut de prendre la molèstia d'anar als tribunals, vol dir que alguna cosa essencial s'ha subvertit a Espanya pel que fa al concepte de la llibertat d'expressió. O, dit en d'altres paraules, que anem enrere, com els crancs.