VISCA EL SISTEMA
Misc 03/12/2011

Furts famèlics i bancs dolents

i
Sebastià Alzamora
2 min

Tal com no es cansen de repetir els cursis (ni tan sols a les tristes altures de la pel·lícula a què hem arribat), la crisi no tan sols és una font de problemes, sinó també d'oportunitats. Una de les coses, per exemple, que mai no li agrairem prou a la crisi és l'aportació que ha fet al llenguatge poètic. Sintagmes i expressions com valors tòxics, crisi del deute, prima de risc o Europa de dues velocitats s'han instal·lat de pressa dins el llenguatge comú de la ciutadania. Sovint no sabem ben bé què signifiquen, tot i que ho intuïm. És una cosa semblant al que succeeix amb altres llenguatges especialitzats i rics en contingut metafòric, com el del tast de vins o el de les anàlisis dels partits de futbol. Poques persones, si no són els iniciats en la matèria, sabrien definir amb exactitud què vol dir que un vi sigui llarg en boca, de capa mitjana i llàgrima espessa, o bé que un jugador sigui capaç d'obrir espais dins les línies per tal d'afavorir la producció i la definició, però a força de sentir-ho o de llegir-ho, més o menys ens en fem la idea. El secret és que no és la literalitat de l'expressió el que compta, sinó la seva capacitat connotativa. En dues paraules, pura poesia.

Hi ha un parell d'expressions directament relacionades amb la crisi que hem après fa poc i que trobo particularment afortunades. Una és bancs dolents, i l'altra, furts famèlics. Un banc dolent, si ho hem entès bé, és un terme del món de les finances que designa una entitat creada (a requeriment dels mercats, que no se sap si són una metàfora, una metonímia o una prosopopeia) perquè serveixi de recipient dels mencionats actius tòxics, quan aquests s'acumulen de mala manera i ja no hi ha Déu que els esbandeixi. Per la seva banda, furts famèlicsés una expressió policial que fa al·lusió als petits robatoris que perpetren persones que es veuen en una situació econòmica extremament delicada (aturats de llarga durada o funcionaris de la Generalitat, per exemple), amb la mera finalitat d'assegurar-se la subsistència. Es tracta, en resum, d'un retorn a aquell rodolí cèlebre (altra vegada la poesia) que deia "És trist demanar, però més trist és haver de robar", formulat, això sí, en llenguatge del segle XXI, que sempre tendeix a la síntesi.

Els Mossos d'Esquadra alerten que els furts famèlics (quina al·literació més fina, per cert) han augmentat considerablement en els últims temps a Catalunya, i animen a denunciar-los, atès que molta gent se n'absté (aquí sempre hem estat comprensius amb qui roba per menjar). No han dit res de la relació que hi pugui haver entre aquest increment dels furts famèlics i el creixement de les llistes de l'atur, però també ens el podem imaginar. Per altra banda, el PP i el Banc d'Espanya es plantegen la possibilitat de crear un banc dolent per absorbir tota la toxicitat de les finances espanyoles, i no haver d'indultar més banquers fraudulents, com li ha succeït a Zapatero en el seu comiat. Perdó, he escrit fraudulents? Volia dir famèlics.

stats