Gentussa com nosaltres

Escric aquestes ratlles la tarda d’aquest dimarts 13 especialment atziac, mentre l’exvicepresidenta Joana Ortega declara davant del Tribunal Superior de Justícia després que al matí ho hagi fet la consellera Irene Rigau. El plat fort arribarà demà dijous, quan se li faci retre comptes a la justícia ni més ni menys que al president de la Generalitat, Artur Mas, justament el dia, fixi’s quines coses, que serà el setanta-cinquè aniversari de l’afusellament d’un seu antecessor en el càrrec, Lluís Companys. Les acusacions de què han de respondre són especialment absurdes, perquè tenen totes a veure amb la convocatòria del 9-N, que els mateixos que ara volen presentar com a motiu de delicte en el seu moment ho presentaven com una botifarrada. Déu n’hi do com es posen per unes botifarres, doncs. No han dit res encara de les calçotades, però hem de suposar que tot arribarà.

El Día de la Hispanidad va costar vuit-cents mil euros, que ni vostè ni jo no els guanyem cada setmana, gastats en una desfilada militar. Hi ha qui afirma una vegada i una altra, fins a una certa nàusea, que les manifestacions de l’Onze de Setembre fan pensar en les posades en escena del feixisme. No sé què deuen pensar aquests esperits tan delicats quan veuen desfilar milers d’oficials de l’exèrcit espanyol pel bell centre de Madrid i sota l’atenta i complaguda mirada de les màximes institucions espanyoles, per acomiadar-se finalment amb una exhibició d’avionets de guerra, com dient que hi ha ganes de fer-los servir. Dec ser estrany, però a mi tota aquesta posada en escena no tan sols em recorda èpoques antigues sinó que em remet a les imatges que solem rebre de Corea del Nord. Pel que fa a la cabra (en realitat un cabrit), espero que no en donessin compte amb allioli.

Per si no n’hi havia prou amb els fastos oficials, els grupuscles de torn de l’extrema dreta, més inflats que un gall de panses, exhortaven qui els volgués escoltar a declarar l’estat de setge, agafar les armes o agredir el fotoperiodista Jordi Borràs, tres opcions ideals dins un menú feixista que de moment no hem sentit que es condemni des de cap instància judicial ni política espanyola. Es veu que el ministre Fernández Díaz no pateix perquè cap família catalana es pugui fracturar durant el proper dinar de Nadal quan algun dels seus membres brami “ acabemos con esa gentuza ”.

Esa gentuza ” tornem a ser vostè i jo, i tot aquell que hagi tingut la gosadia de defensar la legitimitat i fins i tot la necessitat democràtica d’un referèndum a Catalunya. “ Esa gentuza ” són més de dos milions tres-cents mil ciutadans de Catalunya que el 9 de novembre varen acudir a les urnes, ni que fossin simbòliques, com l’explorador s’atansa al miratge d’un llac enmig del desert. “ Esa gentuza ” som tots nosaltres, i ahir vàrem ser representats per dues dones anomenades Irene Rigau i Joana Ortega, i demà ho serem per un home que es diu Artur Mas. Ni aquestes persones, que són gent allò que se’n diu d’ordre, es devien pensar mai passar pel tràngol que se’ls jutgés com a delinqüents. I humilment un servidor, que no m’hauria imaginat mai ser-ne partidari, em sento obligat, per pura dignitat civil, a donar-los sincerament les gràcies per la seva enteresa.