Govern estrany per a temps infames

Catalunya, i més concretament Barcelona, va ser un referent internacional de la vaga general feminista del 8 de març. És un dels motius (no l’únic) que fan de mal entendre que un govern com el del president Torra, que es forma sota l’abús que representa el 155, que té el mandat d’enfrontar-se políticament a un estat espanyol autoritari i retrògrad, i que es proclama portador d’un esperit de construcció republicana progressista i convivencial, no estigui atent des de la seva formació a la reivindicació feminista, una de les mobilitzacions més importants que s’han produït dins la societat catalana i europea dels últims anys. La minsa presència de dones en l’executiu el converteix en menys modern del que afirma Puigdemont i, juntament amb la repressió i l’asfíxia política practicades per l’estat espanyol i la reiteració per part del mateix president del seu tarannà transitori i provisional, l’acaba de definir com a estrany, rar, anòmal, o com en vulguin dir. Ni que fos des de la mera conveniència, sobta que el president Torra, acusat de supremacisme i xenofòbia de manera falsària (com han explicat Miquel Puig, David Miró i Toni Soler als seus articles d’aquest cap de setmana) no hagi volgut evitar-se almenys l’acusació de no paritari, o directament de masclista. Ben al contrari, l’ha deixat servida de manera tan innecessària com incomprensible.

D’altra banda, la notícia és que finalment s’ha format govern i aquest fet en si mateix comporta una força per exigir a la part espanyola que no jugui a confondre l’ordre de les coses. El decret que regula l’aplicació del 155 estableix amb tota claredat que l’article decau automàticament en el moment que es forma un nou Govern a Catalunya. Per tant, ara que el Govern ha estat format, la retirada de la mesura s’ha de produir de manera immediata i sense dilacions ni excuses. La discussió o la brega sobre els consellers restituïts ha de ser si de cas posterior, sense el 155 en vigor, atès que els exiliats i els presos polítics tenen, com diu la fórmula, els seus drets intactes i el seu nomenament és, per tant, perfectament legal. No s’hi val a fer encara més trampes i empescar-se pròrrogues del que és l’únic cop d’estat que s’ha produït realment aquí, i que no consisteix en cap altra cosa que en la voladura de l’autogovern de Catalunya i, per tant, de l’estat de dret a Espanya. Per més que Albert Rivera, amb una ofuscació ja irracional, i el perdudíssim Pedro Sánchez, amb un oportunisme de vergonya aliena, reclamin més mà dura, a Rajoy li ha arribat l’hora de comportar-se per una vegada a la vida amb responsabilitat i sentit d’estat. Ell que diu que estima tant Espanya, no pot seguir enfonsant-la d’aquesta manera, deixant-se arrossegar a trompicons per les pressions de la ultradreta i prenent decisions basant-se en suposicions i futuribles. El fet cert és que té damunt la taula una carta del president Torra oferint-li diàleg sense condicions i sense límit temporal. El repte, per tant, és fer política en termes democràtics.