Els objectius fixats per la Unió Europea per aconseguir reduir els nivells de contaminació de l’aire passen necessàriament perquè els cotxes privats deixin de circular per dins les ciutats, o que ho facin només en casos excepcionals. Això resulta inconcebible per a una gran quantitat d’illencs que encara no han assimilat el fet de no poder aparcar ben davant el portal del lloc on van. Però els canvis en la relació amb el vehicle propi seran aviat inevitables. Palma sense cotxes? Efectivament, i no només. Des del punt de vista de l’ordenació del trànsit de vehicles, no hi ha cap motiu que justifiqui no considerar una illa com Mallorca com una sola àrea metropolitana, amb tots els nuclis urbans que no són Palma formant una conurbació amb el nucli de la capital. Això vol dir que tant l’interior de Palma com també la Part Forana respecte de Palma ja haurien de disposar fa temps d’una xarxa de transports públics que els comunicàs de manera eficaç i constant, que reduís sensiblement la necessitat d’agafar cotxe per anar de qualsevol punt de l’illa a qualsevol altre. Evidentment això significa un model de mobilitat que és exactament el contrari del que suposen bunyols superlatius com el tristament cèlebre tram d’autopista de Llucmajor a Campos, o la multiplicació de pàrquings a Palma, per encabir-hi els cotxes que tanmateix no hi caben. L’objectiu a mig termini hauria de ser que l’ús abusiu del cotxe privat estigui tan mal vist socialment com fumar a la sala d’espera d’urgències. Però perquè això passi cal posar les infraestructures necessàries perquè la gent no tinguem l’excusa que realment hem de menester el cotxe privat per desplaçar-nos. A Balears encara estam lluny d’això, de manera que aquest canvi de model s’hauria de convertir en una prioritat dels nostres governants.
En cas contrari, començaran a caure les multes de Brussel·les. De fet, ja comencen a caure: aquesta mateixa setmana, la Unió Europea ha anunciat que inclou Espanya dins els estats membres que incompleixen de manera continuada els límits d’emissions contaminants. Això vol dir que s’inicia un procés que pot comportar una sanció econòmica per a l’estat espanyol si no hi ha una reacció “contundent” per corregir la situació. Els efectes de la contaminació de l’aire damunt la salut estan ben quantificats i no són cap broma: dos de cada deu infarts de miocardi que es produeixen cada dia i entre un 10% i un 15% dels càncers que es diagnostiquen cada any. La sanció europea està motivada especialment per les emissions d’ozó troposfèric i de diòxid de nitrogen (Nox), dos contaminants directament lligats amb el trànsit de vehicles, a les àrees de Barcelona i Madrid —com és lògic d’altra banda, perquè és on es produeix més concentració—, i en especial amb la decisió del nou ajuntament neofranquista de tornar enrere el projecte Madrid Central impulsat per Manuela Carmena. Però això no vol dir ni de lluny que sigui un assumpte específic de les dues grans capitals: segons l’últim Informe de la Conselleria de Territori, Energia i Mobilitat, Balears supera també els llindars que es consideren permissibles d’aquests dos contaminants. I el Ministeri de la Transició Energètica remarca que les competències pel que fa a mesures anticontaminants estan transferides a les comunitats autònomes. Per tant, ni tan sols el Tribunal Constitucional pot impedir que les nostres autoritats posin fil a l’agulla. Si no és per les multes de Brussel·les ni per la nostra salut, almenys que ho facin per l’orgull patriòtic d’Espanya, carai.
