Hegemonia de la resignació
En les últimes setmanes ens ha quedat clar que són molts els indignats, però cal no oblidar que, per lògica estadística, encara són molt més nombrosos els resignats. De fet, els resignats sempre són majoria, però en els últims temps hi ha una passa de resignació realment aclaparadora, que entre altres coses ha fet que tots ens tornem de dretes, aquí i arreu d'Europa. En àrab tenen una expressió, ma'alish , que, segons sembla, és la que fan servir quan es troben davant de fets consumats, i ja no són a temps de rectificar-los (o no en tenen esma, o ganes). Vindria a ser una mena de "ves què hi farem" però amb una dimensió gairebé ontològica, que explica i determina tota una actitud vital. Potser el més semblant que tenim a prop és l'ancestral "i tanmateix" amb què els mallorquins hem despatxat totes les qüestions espinoses o delicades al llarg de la nostra història. A un bon mallorquí, quan se li planteja un conflicte, el primer -i segurament l'únic- que se li acudirà serà arronsar les espatlles i sospirar "i tanmateix...", així, amb uns punts suspensius gairebé audibles i aire desmenjat. Aquest "i tanmateix" és el factor clau que explica la nostra pervivència com a poble -la dels mallorquins, vull dir-, que, per a molts catalans, sempre tan agafats a la literalitat del llenguatge, constitueix un misteri. Contràriament al que se sol dir, en cas que es produís una gran catàstrofe nuclear, no sobreviurien tan sols els escarabats: segur que també quedaria un grapat de mallorquins, que, davant del desastre, es limitarien a dir "i tanmateix...", i tot seguit mutarien una mica per adaptar-se als nous nivells de radioactivitat.
La resignació, per tant, no sempre és negativa sinó que de vegades permet que el personal tiri endavant. És parenta directa del destí i la fatalitat, que són coses sobre les quals els pobles mediterranis sabem prou, com a mínim des dels temps de Sòfocles, Èsquil i Eurípides, que ens van deixar escrits, amb les seves tragèdies, el que vindrien a ser els llibres d'instruccions de l'inevitable. I això és molt important, perquè, quan un accepta que hi ha coses inevitables, s'estalvia un munt de disgustos i d'energies que altrament malbarataria en qualsevol insensatesa.
En definitiva, la resignació té un pedigrí indubtable i, com dèiem, tendeix per naturalesa a ser àmpliament majoritària, de manera que en democràcia sol tenir les de guanyar. Tot i així, sempre hi ha gent que troba que això de resignar-se és profundament insatisfactori i aleshores s'indigna i fa alguna altra cosa, com per exemple acampar a la plaça de Catalunya i organitzar assemblees, en el decurs de les quals el dret d'autodeterminació acostuma a quedar relegat de les exigències mínimes plantejades per canviar el sistema. Es veu que, per a alguns, el dret dels pobles a viure i organitzar-se en llibertat no és prou revolucionari ni mola tant com esmentar les mares dels polítics i els banquers. Però vaja, tampoc no podem dir que això ara ens vingui gaire de nou. I tanmateix...
