08/12/2010

Moltes gràcies, Don Mario

2 min

Sóc un admirador de Mario Vargas Llosa. Ho dic sense cap recel ni ironia: al meu humil parer, és un dels millors escriptors vius en castellà, i afortunadament tenim al nostre abast una extensa col·lecció de novel·les, assajos i relats breus ( La ciudad y los perros , Los cachorros , Conversación en la catedral , La tía Julia y el escribidor , La fiesta del chivo , Carta de batalla por Tirant lo Blanc i La orgía perpetua , per esmentar-ne alguns) que no tan sols em guarden de mentir, sinó que justifiquen amb escreix la concessió del Nobel i de qualsevol altre guardó que les acadèmies d'aquest món tinguin a bé d'atorgar al narrador d'Arequipa. S'ha donat la feliç coincidència que el Nobel anés a parar a les seves mans al mateix temps que la seva última novel·la, El sueño del celta , arribava a les llibreries d'arreu del món. El protagonista del llibre, Roger Casement, va ser un ferm partidari de la independència d'Irlanda durant l'últim terç del segle XIX i començaments del XX. Va morir ajusticiat l'any 1916 pel govern britànic, acusat d'homosexualitat (aleshores, un delicte greu entre els súbdits de Sa Graciosa Majestat) i de traïció a la pàtria per la seva militància nacionalista irlandesa.

Tothom sap -i per si algú encara no ho sabia, ahir ell ho va tornar a repetir en el seu discurs com a premi Nobel- que Vargas Llosa abomina dels nacionalismes. No és estrany, doncs, que alguns periodistes li hagin preguntat per l'aparent contradicció que representa convertir un nacionalista tan significat com Roger Casement en protagonista d'una de les seves esplèndides ficcions. "En alguns pobles aixafats pels seus colonitzadors -ha replicat el novel·lista en aquests casos-, en pobles que aspiren a alliberar-se de l'ocupant, el nacionalisme té un valor positiu". Sàvies paraules, Don Mario. A Catalunya (i concretament a la seva estimada Barcelona, a la qual va dedicar vostè ahir mateix un paràgraf d'evocació tan bell com emocionant), som molts els que les subscrivim de cap a peus i sense vacil·lar.

Les subscrivim, de fet, amb el mateix fervor amb què aplaudim aquest fragment del seu discurs d'ahir, que em permeto de traduir a la llengua del seu també estimat Joanot Martorell: "Detesto tota forma de nacionalisme, ideologia -o, més aviat, religió- provinciana, de curta volada, excloent, que retalla l'horitzó intel·lectual i dissimula dins seu prejudicis ètnics i racistes, ja que converteix en valor suprem, en privilegi moral i ontològic, la circumstància fortuïta del lloc de naixement (...) Res no ha contribuït tant com el nacionalisme al fet que Amèrica Llatina s'hagi balcanitzat".

No podria estar-hi més d'acord: em sembla que mai havia llegit una descripció tan precisa i demolidora del nacionalisme espanyol. Des d'aquesta ciutat de Barcelona que vostè ja no estima com quan era jove (potser precisament perquè ja no és jove), però que en canvi encara és plena d'admiradors de la seva obra, moltes gràcies, Don Mario.

stats