20/07/2019

Amb Iglesias, no

2 min

És ben dubtós que Pablo Iglesias hauria estat un ministre (del ram que fos) més incompetent, calamitós o delictiu que molts dels que ho han estat a Espanya durant l’actual etapa dita democràtica. No escriurem noms perquè el llistat d’ineptes o d’individus que han atemptat contra l’interès general, o contra la democràcia mateixa, des d’un ministeri en aquestes quatre dècades depassaria de molt l’extensió d’aquest article. Això hauria d’obligar Pedro Sánchez a demostrar que aquells i aquelles que esculli per al seu gabinet (en cas que sigui president, però a hores d’ara ja tot indica que la investidura prosperarà aquesta setmana) són rotundament més idonis per al càrrec que el vetat líder d’Unides Podem, tot i que tenim la certesa que no serà així.

Dit això, a Iglesias l’ha tornat a perdre la vanitat (que és el seu punt feble, més que l’ambició). Es va blindar amb l’aval de les seves bases (i que aquest moviment va ser encertat ho demostra l’especial irritació que va causar dins el PSOE), però l’obstinació de voler-se fer imprescindible en la hipotètica configuració del govern de cooperació, de coalició o del que fos ho ha posat en safata als socialistes per acusar-lo de ser l’únic obstacle per formar aquest govern. En la seva renúncia, tanmateix, Iglesias va voler aclarir que no hi hauria més vetos, i el PSOE va acceptar que sigui així via declaracions de la portaveu Celaá, que va subratllar que Pedro Sánchez només s’havia referit a la persona de Pablo Iglesias i no a cap altra. ¿Això vol dir que Unides Podem imposarà el nom d’Irene Montero entre els ministrables? Si és així, se’ls acusarà -amb motiu- de jugar una carta d’un color fortament patriarcal.

Sigui com sigui, la distensió produïda pel vídeo en què Iglesias va renunciar a ser al govern d’Espanya va fer que ràpidament s’obrissin les portes d’altres possibles socis d’investidura com Junts per Catalunya, que fins divendres al vespre es mantenien en el no (a contracor, però no). Una vegada desembossada la via, és possible fins i tot que es repeteixi la majoria de la moció de censura contra Rajoy. Així és com hauria de ser, perquè això és el que van votar els ciutadans el 28 d’abril. Ara bé, el camí per arribar a materialitzar aquest mandat de les urnes haurà estat tan tortuós, i el to exhibit pels protagonistes (començant evidentment per Sánchez) haurà estat tan baix, i les intencions i les voluntats exhibides tan mesquines, que tot plegat ens dona un preludi francament desencoratjador per al que pugui ser el desenvolupament de la legislatura. Parlant de baixeses, el debat d’investidura significarà la reaparició de Casado (era el candidat del PP; de res) i de Rivera, si no és que insisteix a proclamar que ell ja només va a consultes amb el rei d’Espanya. És a dir, que aquest debat d’investidura també tornarà a consistir en un intercanvi d’insensateses sobre (contra i a costa de, més ben dit) Catalunya, i poca cosa més. Però això sí, Pablo Iglesias no serà ministre: una nova victòria èpica per al manual de resistència de Pedro Sánchez.

stats