És més que obvi que el PSOE (i la seva filial catalana, el PSC) té avui dia molts problemes. Però tal vegada el principal és de credibilitat: els socialistes ja han governat prou temps, tant a Espanya com a Catalunya, per saber què se'n pot esperar i quines són les seves receptes per a la gestió de la cosa pública. Algú pot replicar que aquest mateix mal també el pateix el PP, i serà completament cert. Però, en comparació amb el PP, els socialistes arrosseguen un altre llastre: precisament, el fet d'haver elaborat les seves polítiques gairebé sempre a remolc del PP. Tant se val si parlem de polítiques econòmiques, socials, territorials o de qualsevol altra mena. No deixa de ser paradoxal fins a un cert punt, perquè en l'actual etapa democràtica el PSOE ha governat més anys a Espanya que no el PP, però el cert és que els conservadors espanyols han marcat la pauta pel que fa a la governació de l'Estat, i que els socialistes no han sabut -o no han pogut- evitar fer-ne un seguidisme que els ha dut a l'atzucac d'ara mateix, en què la seva intenció de vot es dispara (però per avall; més aviat diríem que es despenya) i la valoració que el seu líder, Rubalcaba, mereix en totes les enquestes és cada dia més irrisòria.
Un dels àmbits en què aquest seguidisme ha estat més perjudicial per al PSOE, com cada dia resulta més obvi, és el de l'articulació interna de l'estat espanyol. La proposta de Rubalcaba -instigada pel PSC de Pere Navarro- de tirar endavant una reforma constitucional federalista per tal de trobar el cèlebre encaix de Catalunya dins Espanya, arriba tard i malament, i, per tant, té tantes possibilitats d'èxit com un aplec sardanista al Valle de los Caídos. Tard, perquè el debat sobre una possible reformulació federal d'Espanya fa temps que ha quedat enrere, superat per la confrontació entre l'unionisme espanyolista i el sobiranisme català. I, malament, perquè és una maniobra que desprèn molt més oportunisme i molta més desesperació que no pas una proposta real sobre el conflicte de sobirania que es produeix entre Catalunya i Espanya. Gairebé ni es nota que del que es tracta és de mirar de trobar algun espai propi dins el mercat electoral davant d'una problemàtica que els desborda, que els descol·loca i que no saben ben bé com afrontar.
El federalisme sobrevingut dels socialistes no resulta creïble perquè fa molts d'anys que escoltem Bonos, Guerras, Felipes i Carmes Chacón, i fins i tot Rubalcabas, que tampoc fa tant que s'aferrava com una ventosa al text intocable de la Constitució del 1978, aquella del consens, que diuen (un consens imposat, que és un contrasentit només imaginable a l'Espanya posfranquista). I sobretot té un altre problema: i és que no comptarà mai amb el suport del PP, amb la qual cosa és impossible que pugui prosperar. És el que passa quan et converteixes en una rèplica del teu principal adversari, a força de copiar-ne actituds i plantejaments: que després ningú -ni tan sols tu mateix- s'ho creurà quan vulguis desmarcar-te'n.
