DANSES TRIBALS

Joan Perelló: La nuesa fèrtil

Poeta 

Joan Perelló (Campos, 1953) acaba de publicar, amb AdiA Edicions, el llibre de poemes Paisatge en pèl, en què, com indica el títol, duu a terme un despullament radical de la pròpia escriptura. Hi podem llegir versos com aquests: “Bada la fosca i cruix el foc / Essència de llenya nua”. O bé: “el paisatge s’ha disfressat de mi”. O encara: “Eludir el verb / Fondre la sintaxi / Conrear l’ermàs / Fondre els ploms”. Perelló va publicar poemes per primera vegada al llibre col·lectiu Temptant l’equilibri, del 1973 (juntament amb Damià Pons, Lleonard Muntaner i Guillem Soler), i aquell mateix any va publicar el seu primer llibre de poesia, Sempre trobaré algun dolor (Moll), al qual va seguir, tres anys més tard, Baf de llavis (Roig editors, 1976). I aquí s’obre un parèntesi de vint anys llargs durant els quals l’autor no publica cap més poema, fins a l’aparició, l’any 1997, d’un dels seus títols més rellevants: Carasses (Moll). D’aleshores ençà el seu ritme de publicació ha estat d’una regularitat escrupolosa: La set del viatger (Moll, 2001), Sal de migjorn (Lleonard Muntaner, 2002), Manual d’ànsia (El Tall, 2005), Quadern de manobre (Proa, 2007), A recer (Edicions del Salobre, 2009), Inventari d’omissions (El Gall, 2011), L’atles deshabitat (AdiA, 2015) i El mapa de l’infinit (Pagès Editors, 2016) són títols que han convertit Joan Perelló en “una de les veus més distintives i més sòlides del panorama de la literatura catalana actual”, per citar les paraules de D. Sam Abrams al pròleg de l’antologia Abecedari de crepuscles, publicada per Ensiola Editorial l’any 2017. Perelló també és autor d’un llibre de relats ( L’error o la vida, publicat per Moll el 2015) i d’una novel·la ( La música de la indiferència, Lleonard Muntaner, 2015), i ha estat guardonat amb diversos premis, com el Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí, el Josep M. López-Picó de Vallirana i el Maria-Mercè Marçal de Lleida (de poesia), i el premi Pare Colom d’Inca (de narrativa). Ens trobam per conversar i descobrim, sense fer-ne comptes, una excel·lent alternativa a l’hostal Terminus, de Palma, aquell que està aferrat a l’estació Intermodal i al qual no entram mai. Idò coincidim que està molt bé.

Des del títol, els teus últims llibres incideixen en el paisatge, un tema freqüentat pels poetes illencs.

Sí, sembla com si de Costa i Llobera ençà aquest tema sigui recurrent i que d’alguna manera tots hi anem donant la rèplica, no? En un text que s’inclou a l’antologia de Sala-Valldaura i Altaió [ 1968-2018. Mig segle de poesia catalana, Proa, 2018), Jaume C. Pons Alorda assenyala tres poetes que anomena paisatgístics: Ponç Pons, Pere Gomila i jo mateix. Em va agradar, tot i que jo potser matisaria que em veig com un poeta més geogràfic que no paisatgístic. I és cert, els títols dels meus darrers llibres fan referències a atles, a mapes i, ara, al paisatge, i evidentment no deu ser casualitat. Els mapes i els atles són eines de connexió amb el món exterior, i conèixer el món de fora du també a explorar el de dins, el propi món.

A El mapa de l’infinit, i ara sobretot a Paisatge en pèl, hi ha com un procés de desertització d’aquest paisatge.

És així, tot i que tampoc no es tracta d’un procés premeditat per part meva. Escric molt des de la intuïció, sense un pla o una idea preconcebuts. Jo vaig treballant, escrivint poemes, i a mesura que faig feina vaig trobant elements o motius que homogeneïtzen els poemes, que els donen coherència i els converteixen en el conjunt que finalment serà el llibre. Mentre escric, hi ha versos que literalment boten d’un poema a un altre poema; diguéssim que jo arranc i després, de mica en mica, vaig donant forma al que faig. Hi ha una primera fase de deixar-me endur per la intuïció i després una segona d’arranjar i polir el material, i totes dues fases són igualment importants.

En tot cas, la desertització del paisatge té correspondència directa amb el despullament de l’estil.

El paisatge fa de metàfora de l’interior humà, i l’expressió d’aquest interior tendeix a ser cada vegada més concisa, o més essencial. Hi ha la idea d’intentar dir, o suggerir, molt amb molt poc. És cert que entre El mapa de l’infinit i Paisatge en pèl hi ha una certa continuïtat, però també hi ha diferències, sobretot formals. El mapa de l’infinit està format per sonets blancs, o sonets sense rima, però escrits en vers decasíl·lab. A Paisatge en pèl, en canvi, això es trenca i dona lloc a una escriptura més fragmentària, que gairebé cerca l’espai en blanc dins la pàgina. Tret d’una petita introducció i del poema en prosa del final, Paisatge en pèl es pot llegir gairebé com un sol poema format per fragments.

De fet, el procés que dèiem comença ja des dels primers llibres.

[Riu] D’aquells llibres, del que em penedesc més és del títol Sempre trobaré algun dolor, que surt d’una espècie de moda dins la poesia que es feia aleshores, que sempre hi sortia el dolor per una banda o l’altra. Temptant l’equilibri, per la seva banda, era un llibre col·lectiu que es va fer no tant com a resposta sinó com a continuïtat a Poesia 72, que era el llibre amb què s’havien donat a conèixer Damià Huguet, Bernat Nadal i Josep Albertí, i que em va permetre aprendre moltes coses dels meus companys: de Damià Pons, de Lleonard Muntaner i també de Guillem Soler, que per desgràcia va morir molt jove. Jo no vaig fer estudis universitaris, la meva formació és autodidacta, i ells varen ser per a mi companys i a la vegada mestres. Una conversa amb Damià Pons és més formativa que segons quins cursos sencers! El record, en Damià, escrivint els seus versos amb un boli vermell i la seva lletra, tan peculiar...

Llibres d’estricta joventut, per tant.

Pensa que a Temptant l’equilibri i a Sempre trobaré algun dolor hi ha poemes escrits quan tenia desset anys! Són llibres als quals no he renunciat, perquè sempre els faig constar a la meva bibliografia, però que ja no consider representatius. El primer llibre amb el qual vaig aconseguir un resultat que em va satisfer va ser Baf de llavis, que rompia amb el realisme social dels anteriors i que estava format per poemes en prosa d’estil surrealista amb els quals vaig tenir la sensació, per primera vegada, d’haver trobat un camí interessant. Tant, que després no sabia trobar la manera de seguir-lo.

I aleshores ve un silenci que dura més de vint anys.

Sí, tot i que tampoc no va ser un silenci total. Com que em trobava en aquesta mena d’impàs en poesia, vaig decidir dedicar-me a la narrativa. I vaig escriure una novel·la que va guanyar el premi Joan Santamaria, però que després no es va arribar a publicar perquè els editors a qui em vaig adreçar no la varen voler: la trobaven massa “poètica”, que era una manera fina de dir que no tenia sang, ni fetge, ni cuixa. I és clar... La reincorporació, diguem-ne així, a la poesia, es va produir amb La set del viatger i Carasses, que es varen escriure per aquest ordre, tot i que Carasses es va acabar publicant primer perquè va guanyar el Bernat Vidal i Tomàs, i això comportava un calendari de publicació. Durant aquells anys, amb Isidor Marí i Antoni Serra també vàrem dur endavant Domini fosc, una revista de poesia que fèiem molt a la mala, ciclostilada, i que només va treure tres o quatre números, però que varen ser ben apreciats. Hi vàrem publicar poemes de Josep M. Llompart, de Bartomeu Fiol, també una traducció de Lautréamont feta per Isidor Marí. També coses de gent més jove, com Josep Palou, que era un personatge fantàstic, o com Josep Albertí, que va publicar dos llibres boníssims [ Aliorna i Era plena de canoes ] però que després no ha publicat pus, que jo sàpiga.

El fet de ser de Campos et va fer coincidir amb Damià Huguet?

Molt poc, perquè, tot i que vaig néixer a Campos, jo no hi vivia. Hi tenia bons amics, hi anava sovint i, per descomptat, estava al corrent de qui era Damià Huguet i què feia, però ell em guanyava de sis o set anys i això, en la joventut, marca una diferència d’edat important. Més endavant, la seva mort tan prematura em va impressionar. Jo havia perdut tot just uns mesos abans un germà que també va morir molt jove, i veure a continuació que Damià Huguet moria també massa aviat però deixant feta una gran obra, en lloc de desanimar-me, em va estimular. Vaig pensar que era important aprofitar el temps que tinguem per donar el millor de què siguem capaços. I en aquest sentit, sí que crec que puc dir que Carasses, concretament, és un llibre escrit sota la influència humana de Damià Huguet.

Aquells anys de silenci també varen ser de maduració.

La maduració literària va en paral·lel amb la maduració vital. De mica en mica va canviant la teva manera de viure, de ser en el món, la gestió que fas del temps, la mateixa identificació amb tu mateix. I això alimenta la teva manera d’escriure i d’alguna manera s’hi reflecteix, és clar. Ara em trob en un bon moment, no tots ho han estat, però aquest és un moment que pas molt de gust. De viure i d’escriure.

D’on es dedueix que fas feina en alguna cosa nova.

De fet, està en procés de revisió i correcció, i es publicarà aviat. És un llibre de relats molt breus, alguns no passen de la mitja pàgina i es troben en una frontera difusa amb el poema en prosa. Els més llargs tenen dues pàgines, són com pinzellades. En tot cas, són relats sobre fets i personatges quotidians i reconeixibles i de lectura molt accessible, que esper que compensin els lectors que troben que els meus poemes han tornat una mica hermètics! El llibre es titularà La ginebra trista del cafè Balzac, i de moment no et diré l’editorial que el publica, però sí una cosa: és un goig que a la fi tinguem a Mallorca un món editorial tan potent com el del Principat. Editorials com El Gall, com AdiA, com Lleonard Muntaner, com Ensiola... que tenen bon gust i que construeixen catàlegs amb bons llibres i ben editats. Ha desaparegut aquella idea que publicar a Mallorca era quedar a la segona divisió, i això és una passa endavant molt important.