‘Kale borroka’ ultra

Hi ha una diferència que no s’hauria de tergiversar més entre la protesta i la intimidació

L’Oficina de Drets Civils i Polítics de la Generalitat catalana, de recent creació, ha publicat un informe segons el qual existeixen a Catalunya “una vintena de grups organitzats d’ultradreta que funcionen de forma coordinada amb l’objectiu d’atemptar contra la llibertat ideològica i d’expressió dels ciutadans”. Aquests grups “haurien comès 328 agressions els últims dos anys a Catalunya [...] i s’organitzen de forma paramilitar”. Segons Jorge Carrizosa, de Ciutadans, aquesta oficina es dedica a “assenyalar” suposats objectius per a la suposada violència independentista. Concretament, la gent que es dedica a arrencar llaços grocs de la via pública de pobles i ciutats.

Hi ha una diferència que no s’hauria de tergiversar més entre la protesta i la intimidació. Fins ara, en el conflicte obert entre Catalunya i Espanya, la ciutadania organitzada entorn de l’independentisme, el republicanisme i el dret a l’autodeterminació ha exercit el seu dret a protestar, que lògicament s’ha intensificat d’ençà que el conflicte inclou l’existència de presos polítics. Es pot discutir, segons els casos, si aquests actes de protesta són més o menys encertats, oportuns o eficaços, però no han sortit mai dels paràmetres de la protesta civil diguem-ne clàssica i fins i tot convencional (incloent-hi els talls de carreteres i de vies ferroviàries). Tampoc ho han fet les protestes contra el Govern i el separatisme de la ciutadania unionista que ha assistit a les manifestacions convocades per entitats i plataformes que representen aquesta ideologia.

Però al mateix temps gaudeixen d’una salut excel·lent aquests grups d’ultradreta que, segons Carrizosa, són assenyalats per l’Oficina de Drets Civils. Les persones que surten a arrencar llaços grocs dels carrers, i que ho fan uniformades i amb la cara tapada, i armades amb ganivets, forques i cúters, tenen una actitud clarament intimidatòria i dubtosament pacífica. Si a més amenacen ciutadans amb aquests ganivets, o envesteixen una plaça amb un cotxe a tota velocitat, ja es pot parlar sense por d’equivocar-se de violència. Una mena de kale borroka d’ultradreta, per fer servir un terme que a Ciutadans els agrada molt per desqualificar les protestes independentistes.

328 agressions en dos anys són moltes, i hi hauríem de sumar les que es produeixen a les Balears i al País Valencià per part de grups de la mateixa corda. Grups encoratjats o que compten amb el suport de partits polítics (el PP i Ciutadans, i ara també Vox), i amb la màniga més que ampla de la policia i la justícia. Actuen amb tal impunitat que no són castigats ni quan la seva violència deixa de ser de baixa intensitat i té conseqüències greus o molt greus, amb ferits i destrosses, com ha succeït en nombroses ocasions. Mentrestant, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez fa més d’un any que estan en presó preventiva per haver exercit el seu dret a la manifestació pacífica. Se’ls acusa d’haver pujat dalt d’un cotxe de policia el mateix dia que uns agents van deixar obert un altre cotxe de policia enmig de la multitud, i amb armes a l’interior.