Ahir, al Congrés de Diputats, Alfredo Pérez Rubalcaba va acusar Mariano Rajoy de no saber en quin país viu, i Mariano Rajoy va acusar Alfredo Pérez Rubalcaba d’una absència d’idea pel que fa a l’organització de l’Estat, començant per Catalunya: segons Rubalcaba, és a Catalunya on Espanya “té un problema”. Ningú dels seus partits, com era de suposar, ha sortit a dir ni a matisar cap altra cosa. Diguin el que diguin els líders, allò és el que està bé. Només hi ha un altre problema previ: tant Rajoy com Rubalcaba varen ser vicepresidents del govern espanyol en un moment o altre de les seves vides, i ara reivindiquen (Rubalcaba especialment) coses que varen negar durant tot el temps del seu mandat. No calen ni hemeroteques: tots recordem quin ha estat el rol del PSOE a l’hora de negar un conflicte polític que ara, segons Rubalcaba, és de la màxima urgència. Per una vegada, s’ha d’admetre que tots dos tenien raó, perquè tots dos han descuidat el mateix problema. I el problema es diu Catalunya.

Rajoy i Rubalcaba tenen més en comú del que ells voldrien, començant per la seva grisor insuperable i la indiscutible manca de credibilitat que mereix cadascuna de les seves paraules. Un debat de política general liderat per aquests dos personatges és la cosa més semblant a una lluita entre King Kong i Godzilla, que només pot acabar en taules, però després d’haver causat un panorama general de destrucció i d’irresponsabilitat viscerals. Això sí, a partir d’un empat de forces que impedeix determinar quin dels dos personatges arriba a superar les cotes més altes de cinisme i de mala fe.

Rubalcaba va avisar ahir el president del govern espanyol que calia asseure’s a parlar i a negociar “ el problema catalán ”. Una mica tard per a qui ha ocupat totes les tasques de govern imaginables, i que va ser vicepresident quan les màximes autoritats polítiques d’Espanya es varen conjurar per “ cepillarse ”, en l’afortunada terminologia encunyada pel socialista Alfonso Guerra, l’Estatut de Catalunya. Eren, així mateix, temps feliços, quan Mariano Rajoy no tenia responsabilitats de govern (també, igual que Rubalcaba, ha passat la major part de la seva vida al servei de l’estat espanyol) i podia dedicar-se a recollir firmes contra un Estatut que, segons el partit que ell encapçala, havia estat liderat per ETA, mentre alguns dels seus barons territorials (avui en dia perseguits per la justícia) no dubtaven a copiar-lo per tal d’esgarrapar algun peix al cove.

Rajoy i Rubalcaba deuen patir un estrany efecte d’emmirallament quan es miren l’un a l’altre. Són lleials servidors d’un statu quo polític que de dia en dia es veu més periclitat i més inútil, i que a la vegada es resisteix amb més força a desaparèixer. Són, l’un i l’altre, la viva encarnació de la màxima d’Antonio Gramsci segons la qual allò que és vell no acaba de morir, i allò que és nou no acaba de néixer. Una bona definició de l’Espanya del bipartidisme estèril, amb debats de política general que no són més que bromes de mal gust.