04/02/2011

L'altura de les circumstàncies

2 min

Des de fa algunes setmanes José Montilla té la seva oficina d'expresident de la Generalitat, naturalment situada al centre de Barcelona, a l'avinguda Diagonal tocant a la rambla de Catalunya. Jordi Pujol i Pasqual Maragall es van decantar pel passeig de Gràcia, però no deixaran de ser veïns: si els ve de gust, podran quedar de forma rotatòria a casa d'un, de l'altre o de l'altre, per compartir alguna infusió, comentar la jugada i evocar temps gloriosos. Cada oficina d'aquestes té assignada una petita nòmina de personal, que comprèn un responsable o director, una o dues secretàries i l'expresident pròpiament dit, que també compta amb un xofer i un guardaespatlles.

.

Tot això està molt bé i no seré jo qui ho planyi amb les excuses farisees de la crisi, la necessitat de donar exemple d'austeritat i tot aquest rosari. Només faltaria que les persones que han ostentat la primera autoritat del país no puguin retirar-se amb un mínim de condicions, i encara més quan demostren saber treure tot el profit possible d'una infraestructura tan reduïda: és el cas notori de l'expresident Pujol, que últimament, entre proclames a favor de la independència i desqualificacions al seu propi fill, fa treure fum a totes les pantalles des del Centre d'Estudis que du el seu nom.

Ara bé, sí que fa tota la impressió que aquestes oficines expresidencials van ser concebudes, precisament, a la mesura de Jordi Pujol, un home que només va ser capaç d'abandonar la presidència després de vint-i-tres anys d'exercir-la. Amb el tripartit, però, el període d'amortització dels mandataris catalans es va escurçar notablement, fins al punt que Maragall va plegar al cap de tres anys, i Montilla es va acomiadar després dels quatre anys reglamentaris de legislatura. Si això segueix a aquest ritme, d'aquí cent anys ens podem trobar amb trenta o quaranta expresidents de la Generalitat, que ja és una quantitat considerable. Naturalment, entre la rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia hi ha locals més que suficients per encabir tots aquests prohoms (i prodons: hem d'esperar que durant aquest segle veurem unes quantes presidentes de la Generalitat i, si pot ser, que alguna resi mirant cap a la Meca), però, per si de cas, convé pensar en mesures per evitar una possible saturació. La més òbvia serien oficines compartides, a l'estil dels pisos d'estudiants, però amb més contingut institucional. En aquest cas, serà molt convenient que els expresidents (un màxim de quatre per oficina) no siguin tots del mateix partit, per evitar tensions internes. I se'n podrien estudiar d'altres, com ara el lísing d'oficines d'expresidents, la transmissió per herència (exempta, per descomptat, de l'impost de successions), etc.

Encara és d'hora per parlar-ne, cert, però aquestes coses convé tenir-les previstes, que després tot són atropellaments. Que no ens hàgim de sentir dir que el poble català no ha sabut estar a l'altura de les circumstàncies.

stats