03/06/2011

L'estrany cas de la barrufeta filonazi

2 min

Ho explicava fa un parell de dies l'ARA.cat: ha estat publicat a França un llibre que deixa els barrufets com una colla de subjectes "racistes, totalitaris i antisemites". Ja hi som. L'assaig porta el suggestiu títol d' El petit llibre blau. Anàlisi crítica i política de la societat dels barrufets (tal vegada encara hi cabria un altre subtítol: Qui no té feina, el gat pentina ) i el seu autor, Antoine Buéno, afirma que l'aldea dels barrufets és l'arquetip d'una "utopia totalitària amb reminiscències estalinistes i nazis". Ni més ni menys. Buéno sosté que el Gran Barrufet, l'entranyable cap de colla que lluïa aquella bondadosa barba blanca, és en realitat la viva imatge d'un líder dictatorial; que la Barrufeta, l'única fèmina entre tant de mascle amb cueta blava, respon físicament al prototip de bellesa ària; que el nas ganxut del malvat mag Gargamel fa pensar en algun vergonyant missatge antisemita, i que el fet que el seu gat es digui Azrael, com l'arcàngel de la mort, tampoc no resulta gens tranquil·litzador. Vaja, que Peyo -el dibuixant belga creador dels barrufets- era en realitat una autèntica bèstia que es dedicava a intoxicar els tendres cervellets de milions de criatures arreu del món amb les seves perverses criatures.

Més o menys com Hergé, l'autor de Tintín (que, per cert, també era belga: deunidó com les gasten els dibuixants de còmics belgues), sobre el qual pesa una acusació de racisme que fins i tot ha portat recentment, a petició d'un senyor congolès nacionalitzat belga i del Consell Representatiu d'Associacions Negres, l'àlbum Tintín al Congo als tribunals, perquè el jutge determini si mereix ser retirat del mercat a fi que no escampi més prejudicis xenòfobs entre la sana joventut occidental. Si seguim així, no m'estranyaria que aviat algú es querelli contra Astèrix i Obèlix per fer broma amb els grassos i els curts d'estatura, i Francisco Ibáñez ja es pot calçar si a alguna llumenera de la correcció política se li acudeix posar els ulls damunt les històries de Mortadel·lo i Filemó, ja que allà hi trobaran de tot: violència, sexisme (la pobra senyoreta Ofèlia), personatges que fumen i beuen, i, en general, tot un catàleg d'actituds i valors ben reprovables. Per no esmentar Rompetechos i el seu ferotge acarnissament contra els miops.

I tanmateix, la fal·lera per controlar les lectures dels menuts no és que sigui precisament nova. Els recomano vivament la lectura de dos llibres publicats en els últims mesos pel periodista Vicent Sanchis, Franco contra Flash Gordon i Tebeos mutilados , que documenten de manera tan minuciosa com amena el zel extraordinari que va posar la censura franquista en la manipulació dels tebeos infantils, per tal de fer-los servir com a canals de transmissió del seu ideari. Sí, ja sé que se'm pot objectar que els pedagogs i estudiosos actuals no tenen res a veure amb els carcamals censors franquistes. I jo respondré que i tant que no, que de cap manera i que com pot vostè pensar aquestes coses, home (i dona).

stats